Don Pasquale és un títol principal del bel canto italià, en què la melodia brilla a totes les escenes de l’òpera.
Acte I, Norina
«Quel guardo, il cavaliere…»
Norina està llegint un vella novel·la de cavalleries i no l’impressiona: ella és una noia moderna que prefereix les històries romàntiques del seu temps. Mentrestant està esperant el Dottor Malatesta, que ve a explicar-li el paper que ha d’acomplir en la broma que li estan parant a Don Pasquale. Amb aquesta ària –d’un tempo ràpid i una agilitat endimoniada, una prova de concentració exigent per a qualsevol soprano– queden definides totes les qualitats de Norina: és realista, expeditiva, d’idees clares i que lluitarà per mantenir l’amor d’Ernesto contra les arbitrarietats socials.
Acte III, Don Pasquale, Norina
«Signorina, in tanta fretta dove va»
Don Pasquale està amoïnat perquè la falsa Sofronia –és a dir, Norina– està balafiant tots els seus diners i capgirant per dins tota la casa. Aquest duet còmic, que s’estén fins a la culminació amb «Via, caro sposino», és un dels més delirants de l’òpera, ja que assenyala el punt d’inflexió en què Don Pasquale decideix que ja no pot més i demana el divorci. Aquí l’orquestració és elèctrica i el cant assoleix un nivell endimoniat que supera qualsevol altre de la peça, no debades és un dels moments més mozartians, en què la música subratlla de manera precisa el desenvolupament argumental.
Acte III, Malatesta, Don Pasquale
«Cheti, cheti immantinente…»
L’òpera té diversos moments que busquen expressament una alta comicitat i aquest duet n’és un dels més aconseguits. Don Pasquale i Malatesta observen Norina i Ernesto al jardí, i el vell creu que la seva dona li és infidel: enfollit, estableix un debat amb el doctor i tot cantant de manera accelerada –ambdós empren la tècnica del silabatto– es potencia la sensació d’alienació i caos que envaeix Don Pasquale. El resultat, trepidant i familiar –aquí és on es nota més la petjada del Rossini d’Il barbiere o La Cenerentola–, provoca sempre el deliri a les butaques.