'Manon Lescaut', el primer gran èxit de Giacomo Puccini, torna al Gran Teatre del Liceu amb una lectura contemporània signada per Àlex Ollé. Protagonitzada per Asmik Grigorian, aquesta producció presenta Manon com una dona immigrant sense papers del segle XXI i reivindica l’arquetip de l’heroïna tràgica pucciniana, atrapada entre el desig d’amor, la recerca de seguretat i un destí implacable.
Abans de començar a treballar en Manon Lescaut, Giacomo Puccini era un compositor amb talent, però amb un futur incert. Però just després de la seva estrena el 1893, i sense haver complert encara trenta-cinc anys, el seu perfil va canviar: Puccini va emergir com la nova superestrella mundial de l’òpera, l’hereu natural de Verdi. Va ser aquí quan va desplegar per primera vegada tot el seu poder i els trets més reconeixibles del seu estil: melodies immortals, gran força orquestral, un poderós sentit dramàtic i personatges creïbles, amb un èmfasi especial en la dimensió heroica i tràgica de les seves protagonistes femenines. La producció de Manon Lescaut que ara arriba al Liceu, amb la firma d’Àlex Ollé, actualitza aquesta història apassionant i renova la figura de Manon com a arquetip vàlid al segle XXI.
“Manon Lescaut, estrenada el 1893, va ser el primer gran triomf de Giacomo Puccini, l’obra d’impacte amb què va començar una llarga carrera de trenta anys d’èxits continus”
No és cap secret que el públic sent, i sentirà per sempre, un amor incondicional per les òperes de Giacomo Puccini. L’explicació és senzilla: les seves melodies arriben al fons de l’ànima, la seva música és càlida i rica de colors orquestrals, i les seves històries estan plenes de passió, dolor i mort. Però hi ha un fil conductor que unifica totes les seves obres mestres: la gran cura que va posar sempre en els seus personatges femenins, heroïnes que van estimar com ningú i van pagar tràgicament l’alt preu de les seves emocions. Però abans que naixessin Mimì, Tosca o Butterfly, calia que hi hagués una primera dona que assentés les bases del model puccinià. I aquesta dona va ser Manon Lescaut, la protagonista del seu primer gran èxit el 1893, el començament d’un regnat de més de trenta anys a la lírica mundial.
Una Manon a la italiana, de carn i os
El 1889, després de l’estrena d’Edgar —la seva segona òpera, un fracàs moderat que va estar a punt de truncar la seva prometedora carrera com a successor de Verdi, i que ell va atribuir a la feblesa del llibret—, el jove Puccini va prendre una decisió dràstica: ja no treballaria més per encàrrec, seria ell mateix qui decidiria en quines històries hi posaria música, i va plantejar al seu editor, Giulio Ricordi, una jugada arriscada: tornar a explicar la història de Manon Lescaut, una novel·la francesa de principis del segle XVIII escrita per l’abat Prévost, plena d’aventures i d’amor prohibit, i que encara tenia un gran èxit.
El risc era que Manon Lescaut ja s’havia portat a l’òpera unes quantes vegades, i l’última, el 1884, amb el títol abreujat de Manon i la signatura de Jules Massenet, havia obtingut un triomf clamorós. Ningú que tingués seny hauria tirat endavant aquest pla, però Puccini ho tenia clar: estava obsessionat amb la protagonista de la novel·la, considerava que Massenet l’havia presentat com una jove de caràcter volàtil, i ell es veia capaç de presentar una altra Manon, més forta, turmentada per les seves passions, i que tindria una mort inoblidable. La va voler presentar “a la italiana”, de carn i ossos, conflictiva i real. Contra tot pronòstic, Puccini va triomfar i va superar Massenet. La seva òpera següent ja va ser La bohème (1896), la confirmació completa de la seva genialitat, i una mostra més del seu talent especial per expressar la força dels primers amors de joventut.
Fidelitat absoluta a la història
Un dels aspectes en què Puccini es va mostrar inflexible quan va abordar Manon Lescaut va ser el llibret, que volia que fos fidel a la novel·la de Prévost, cosa que Massenet no havia respectat. La creació del text va ser tota una aventura: en la redacció hi van participar més de cinc persones, Puccini va demanar canvis sense parar —una constant en la seva manera de treballar que es va mantenir fins a Turandot—, i fins i tot el va revisar el 1924, poc abans de morir. El que l’interessava més de la personalitat de Manon era la seva barreja de fidelitat i irresponsabilitat: com a personatge, representa la dona que busca el plaer, i per això és apassionada en l’amor, però de vegades no s’adona del mal que fa amb les seves accions.
“La producció d’Àlex Ollé es pregunta quin tipus de dona seria avui Manon Lescaut, i ens la presenta com una dona immigrant sense papers, que cerca la seguretat en un nou país”
La història comença amb la trobada de la parella principal, el cavaller Renato Des Grieux —un jove temperamental de bona família— i Manon, una jove també indisciplinada que el seu pare ha enviat a Rouen perquè entri en un convent. En el viatge l’acompanya el seu germà, Lescaut, i un home gran, Geronte, que la vol atreure amb els diners que té. Però Des Grieux se li avança: s’enamora de Manon, li demana que fugin junts i es llancen a l’aventura. Tot i això, ella té una debilitat: l’apassiona el luxe, cobeja la seguretat i l’estabilitat econòmica. I en el segon acte, sabem que ha canviat Des Grieux pel ric Geront. Ella, però, troba a faltar la passió del primer amor i busca la manera de retrobar-se amb Des Grieux. Quan es veuen, ell la perdona i tornen a fugir junts, emportant-se algunes joies i diners de Geronte, però amb la mala fortuna que són detinguts per la policia.
En el tercer acte, Manon és a la presó i ha estat condemnada a l’exili a Louisiana, la possessió colonial francesa a l’Amèrica del Nord, on s’expulsaven els delinqüents i les prostitutes. Des Grieux no pot viure sense Manon, així que paga un suborn al capità del vaixell que travessarà l’Atlàntic perquè també el porti a bord. Serà, però, un viatge catastròfic: en l’últim acte, la parella travessa un desert per arribar a territori anglès i assolir la llibertat, però fa dies que no mengen ni beuen. Manon està feble i es mor; ho fa als braços del seu estimat, finalment fidel i constant en l’amor.
Asmik Grigorian, una Manon perfecta
Manon és un personatge d’una gran complexitat, que en la versió de Puccini té moments lírics d’alt voltatge emocional —l’ària del quart acte, “Sola, perduta, abbandonata”— i que, a més, ha de mostrar el seu caràcter canviant, des de la innocència juvenil fins a la presa de consciència del seu tràgic destí. Requereix, per tant, cantants de gran fortalesa física, de timbre bonic i d’alt nivell dramàtic, i aquestes característiques les reuneix la soprano dramàtica lituana Asmik Grigorian, una de les estrelles més rotundes del firmament operístic actual, que ja va enlluernar en el Liceu el juny del 2025 amb Rusalka. Amb ella hi haurà un elenc equilibrat i experimentat, que completen el tenor nord-americà Joshua Guerrero en el paper de Renato Des Grieux, el baríton bielorús Iiurii Samoilov com el germà Lescaut i el baix italià Donato Di Stefanocom Geronte di Ravoir, un paper reservat per a cantants veterans. En aquesta òpera hi ha tres papers menors —Edmondo, un mestre de ball i un músic— que interpreten, respectivament, el tenor croat Filip Filipović, el tenor valencià Álvaro Diana i la soprano argentina Mercedes Gancedo. En conjunt, un repartiment a l’altura del repte, perquè Puccini, encara que la seva música entri amb facilitat i provoqui plaers sensorials immediats, mai no és fàcil de cantar.
“La soprano Asmik Grigorian, després d’enlluernar amb Rusalka, torna al Liceu per presentar el costat més desesperat i la complexitat psicològica del personatge de Manon”
Una òpera contra la llei de la gravetat
Puccini va arribar a la maduresa com a compositor en un temps de grans transformacions en l’òpera. Just quan es va estrenar Manon Lescaut —al Teatro Reggio de Torí—, Verdi estava assajant a La Scala de Milà la que seria la seva última òpera, Falstaff. En aquell temps, també s’havia deixat enrere el romanticisme i havia començat el període de maduresa de l’anomenada Giovane Scuola (en la qual hi havia compositors com Cilea, Mascagni, Leoncavallo, Giordano, Catalani i el mateix Puccini), que proposava històries més realistes i crues, cosa que es va acabar coneixent com a òpera verista. Alhora, Puccini havia rebut una gran influència de l’orquestració densa del darrer Verdi (el d’Otello), però sobretot de l’òpera germànica posterior a Wagner. Això fa que el seu estil, des de Manon Lescaut en endavant, es pugui resumir en una lluita permanent contra la llei de la gravetat: orquestracions denses, plenes de detalls, amb un pes sonor notable, i que malgrat això busquen una elevació cap al sublim, acompanyant amb timbres càlids la bellesa de les veus. Puccini també va ser un gran exponent de la nova manera de presentar les òperes: com una acció treta directament de la vida, sense obertura ni preàmbuls, on els moments sublims —àries i duets d’una bellesa esborronadora— emergeixen de l’acció amb total naturalitat.
Una producció que redefineix Manon en el segle XXI
De la mateixa manera que Puccini va voler ser rabiosament contemporani, la producció que presenta ara el Liceu, signada per Àlex Ollé —i estrenada originalment a l’Òpera de Frankfurt—, proposa una versió de Manon Lescaut adaptada al segle XXI. Si Manon és un arquetip femení universal que, tal com va dir l’escriptor francès del segle XIX Guy de Maupassant, és comparable als d’Eva o Cleòpatra, què ens ha de dir actualment? Quan va plantejar la seva producció, Ollé va partir de la idea següent: Manon és una dona que busca seguretat, però està envoltada d’homes hostils que busquen comerciar-hi, excepte Des Grieux, l’únic que l’estima de debò. Així, va trobar un paral·lelisme amb la situació que pateixen actualment moltes dones immigrants i exiliades a Europa. En aquesta versió, Manon arriba a França de manera irregular des d’un altre país, buscant seguretat, però és víctima d’abusos. Només l’amor la salvarà, i per això un element estètic conductor de l’obra —juntament amb el vestuari actual i una il·luminació impactant— és la presència, en els quatre actes, d’una estructura escènica que reprodueix la paraula love, i que és l’única que roman dreta quan ella es mor.
Manon Lescaut és, en el fons, una història cruel. Totes les esperances i els desitjos de la protagonista acaben aixafats pels seus errors, però també per la maldat de la gent que l’envolta. Té una possibilitat de redempció en l’amor, però sempre troba un obstacle, i la música de Puccini s’adapta com un guant a aquest turment emocional de Manon i Des Grieux. El seu primer gran èxit no va ser un accident: va ser el resultat d’abordar amb genialitat una història universal d’amor tràgic, que gairebé 130 anys després ens continua commovent. Abans de Puccini, Manon era un arquetip important. Després de Puccini, es va afirmar com un mite etern.
Moments musicals clau
Acte I, Renato Des Grieux
“Donna non vidi mai”
Aquesta ària breu del tenor correspon a l’enamorament a primera vista de Des Grieux quan està per primera vegada davant de Manon en el moment que ella baixa d’un cotxe de cavalls (en la producció d’Ollé és una furgoneta). Des Grieux és un jove temperamental, però sense experiència, que sent la fatal sageta de l’amor i expressa les seves emocions sobtades en un fragment líric d’una gran bellesa, que s’eleva fins a assolir uns aguts fabulosos, i que deixen constància de la seva transformació: a partir d’ara, l’emoció que el dominarà és l’ardor amorós, i farà qualsevol cosa per estar amb Manon, fins i tot morir per ella.
Acte IV, Manon Lescaut
“Sola, perduta, abbandonata”
Mentre Manon i Des Grieux caminen per una plana àrida de Louisiana, sense haver menjat i begut des de fa dies, a ella finalment l’abandonen les forces. Manon sent que ja no assolirà ni la llibertat ni una vida feliç amb el seu amant, i es prepara per morir. A l’hora final expressa la soledat i l’abandonament que sent, en una terra hostil, després d’haver patit tota mena de decepcions i humiliacions. Aquesta gran ària va ser un afegit posterior de Puccini en la revisió de la partitura el 1924, i és un dels moments més desoladors i bells de la seva carrera, una peça central del repertori per a soprano dramàtica.