Romeo Castellucci ha escollit la Missa de rèquiem de Mozart com a punt de partida per proposar una reflexió sobre la vida i la mort, els dos extrems d’un cicle que generen les condicions perquè es generin tant el miracle de la creació —de vida i geni— com la catàstrofe de la destrucció. El resultat és una acció de teatre avantguardista que critica la nostra visió material del món i en proposa una exploració espiritual.
Hi ha un fragment de l’extensa correspondència que va escriure Mozart que es pot situar com l’origen del projecte Requiem ideat per Romeo Castellucci. «Com que la mort és el veritable objectiu de la nostra existència», deia el compositor, «he conegut tan bé aquest autèntic i millor amic de la humanitat en els darrers anys que la imatge de la mort ja no em fa por». La mort, sens dubte, és un assumpte greu i en la cultura europea sempre ha estat més relacionat amb el dolor de la pèrdua d’un ésser estimat que amb l'esperança d’un trànsit feliç a un altre pla d'existència, i per això les paraules de Mozart resulten sorprenents. Es refereix a la mort com a millor amic de la humanitat i aquesta aproximació intel·lectual —que accepta i celebra la mort com un trànsit cap a alguna cosa millor o com a mínim diferent— és la que podria explicar, en gran mesura, per què la seva música religiosa sempre sembla alegre i banyada de llum, una sensació també aplicable en conjunt al Rèquiem, la seva última obra inacabada, projectada a finals de l’any 1791.
Una missa de rèquiem és, per definició, una peça pensada per acompanyar un ofici de difunts en una església i el seu lloc natural mai no hauria de ser un teatre: no hi ha argument ni acció, no hi ha cap història que pugui donar peu a una recreació escènica, almenys literal. Tanmateix, el Rèquiem de Mozart ha transcendit més enllà de la seva funció litúrgica i des de principis del segle XIX ja es va assentar, gràcies a la seva fulgurant popularitat, com una peça de repertori per a sales de concert. És normal que el Rèquiem soni a misses, però més encara a auditoris i espais privats en forma d’enregistrament, i per a Romeo Castellucci és sens dubte una obra que ha ultrapassat àmpliament els seus propis límits cerimonials. Per això, quan va trobar la cita de Mozart, va pensar que aquesta idea de la mort com a millor amic podia donar lloc a una reflexió profunda sobre la naturalesa i el sentit de la vida.
«Castellucci proposa una experiència tant estètica com religiosa que combina diverses arts i la simbologia de la qual no es vol vincular a una única espiritualitat, sinó a totes»
És important matisar que l’obra que finalment va concebre Castellucci —per encàrrec dels festivals d’Ais de Provença a França i d’Adelaida a Austràlia— no és una versió escenificada del Rèquiem, sinó una acció teatral que fa servir com a música d’acompanyament diverses peces religioses i profanes de Mozart. Per exemple, hi sonen «Ne pulvis et cinis», que és un fragment de la seva òpera inacabada Thamos, rei d’Egipte, o el principi del seu Miserere, compost el 1770, quan tenia 14 anys, tot i que la peça principal, i la més carregada de simbologia, és el Rèquiem en la seva integritat. La proposta de Castellucci consisteix en una reflexió sobre el sentit de la vida, entesa com una fase més d’un cicle permanent de naixement, destrucció i renaixement, en un sentit espiritual molt ampli i no exclusivament segons la idea del cristianisme, que entén la mort com l’alliberament de l’ànima, que haurà d’emprendre un viatge pel més enllà en espera de ser jutjada i conseqüentment condemnada a l’infern o salvada eternament al paradís. Per a Castellucci, ni la vida ni la mort no són estats absoluts, sinó fases d’un cicle que es renova sense descans, que crea les condicions per a la seva destrucció i el seu ressorgiment.
Castellucci s’ha caracteritzat, des que va començar la seva carrera internacional a la dècada dels vuitanta, per alternar a l’escenari tant òperes com obres musicals o literàries sense dimensió teatral, com la Divina comèdia de Dante, la Passió segons sant Mateu de Bach o la Vuitena simfonia de Mahler. A partir de les emocions de la música o del text, el director d'escena italià compon imatges i moviments que transmeten una bellesa plàstica i que serveixen de suport per a la seva reflexió intel·lectual. En el cas d'aquest Requiem, la primera representació en escena és la de la mort d’una dona gran, que desapareix al seu propi llit abans que soni la primera peça musical. Què passa després? Bàsicament, que la vida torna a emergir: el fons de l’escenari apareix al principi completament negre, però, a mesura que el cicle de la vida es desenvolupa, es torna blanc. El cor i els cantants solistes, convertits en un conjunt coreogràfic i actoral, porten a escena accions de tota mena: ballen, planten un arbre, celebren la joventut, pateixen una catàstrofe. Perquè tan bon punt sorgeix la vida també se n’accelera el cicle de destrucció.
«Evolucionant del fons negre al blanc i del color de nou a la foscor, l’escenografia de Requiem simbolitza el cicle etern de creació i destrucció de vida»
El segment més important de Requiem —just quan comença a sonar l’obra principal— és el que Castellucci anomena l’«atles de les desaparicions»: al fons de l’escenari apareixen els noms d’espècies animals, obres d’art, ciutats o creacions humanes que ja no són entre nosaltres, que per una desgràcia natural o per l’acció directa de l’home han passat de la vida a la inexistència. Aquest record constant del que s’ha perdut, i del que es perdrà si no actuem amb urgència, és la manera que té Castellucci d’anticipar la següent volta del cicle: la vida és fràgil, és difícil de conservar, i la mort és inevitable. L’escenari tornarà a ser negre i quedarà en runes. Això no obstant, ja comença un nou cicle, la vida tornarà a sorgir i així eternament. En aquest context, la música de Mozart esdevé un acompanyament sonor de pregona profunditat, que no està vinculat directament amb els moviments sobre l'escenari, però sí amb la densitat intel·lectual i l’emoció que vol transmetre Castellucci.