David McVicar va plantejar la seva producció de 'La traviata', estrenada a Glasgow el 2008, com una revolta contra la tradició: després de moltes dècades de versions luxoses i coloristes, el director d’escena escocès va voler ressituar la història de Violetta Valéry al seu entorn original: el món de la prostitució i els baixos fons de París de mitjan segle XIX. Amb la presència constant de la mort i la malaltia, aquesta versió pretén ser una aproximació realista a l’obra mestra de Verdi, que tracta de la derrota d’una dona incapaç d’escapar de la hipocresia de la societat burgesa.
Hi ha un detall en la producció de La traviata dirigida per David McVicar que passarà desapercebut per als espectadors de la platea i les llotges del primer pis, però que segurament impressionarà qui pugui veure la funció des d’una posició elevada: el terra de l’escenari és una làpida negra en què es llegeix el nom de Violetta Valéry. És a dir, el fil conductor d’aquesta proposta és la mort, present des del primer moment. Per confirmar-ho només cal sentir les primeres notes de l’obertura, el motiu que representa el destí fatal de la protagonista, que Verdi reprèn a l’inici del tercer acte, on finalment mor. Aquest detall, discret però cabdal, fa que aquest muntatge s’hagi convertit amb el pas del temps en un referent de les noves formes de fer front a la peça més popular de Verdi.
McVicar va estrenar la seva Traviata la temporada 2008-09 de la Scottish Opera de Glasgow, just quan començava a provocar sensació en el món operístic. Aleshores, el jove McVicar arrossegava una certa fama d’enfant terrible, de director polèmic que mai perdia l’oportunitat d’emfatitzar els elements més violents o polèmics de les obres en què treballava: amb ell sempre hi havia nus a l’escenari, sang i connexions enginyoses amb la cultura pop. McVicar es va defensar argumentant que cap de les seves decisions distorsionava el sentit de les històries que duia a escena, que totes estaven justificades en la lletra i la música de cada obra, i que la seva missió com a director d’escena era traslladar l’òpera al públic actual d’una manera honesta i comprensible. I, tot i que a primera vista aquesta Traviata no sembli tan subversiva com altres de les seves produccions cèlebres –per exemple, la seva adaptació gore de la Salomé de Richard Strauss– realment va ser un intent d’espolsar els vells tòpics que envoltaven un títol que, de tantes vegades que s’ha representat, sembla que no pugui donar res més de si.
«McVicar es rebel·la contra la imatge glamurosa que molta gent té de La traviata i ambienta la seva producció als baixos fons de París, un entorn obscur i amoral.»
Tanmateix, pot fer-ho. Una altra declaració famosa de David McVicar va ser, pocs anys abans de treballar en aquesta producció, aquella en què va afirmar odiar La traviata. No es referia a l’obra, sinó a l’estatus cultural i estètic que havia adquirit amb el pas del temps: a principis del segle XXI, la majoria de les lectures de La traviata eren hereves de l’estil de directors grandiloqüents i cinematogràfics, com Giancarlo del Monaco o Franco Zeffirelli, on es representava un món sumptuós, d’un luxe i un glamur enlluernadors, que no tenia res a veure amb la realitat de Violetta Valéry. La protagonista no és cap princesa, sinó una cortesana: és a dir, una prostituta de tarifa elevada, però que mai podria rebre els convidats en una sala digna d’una emperadriu. McVicar va decidir amb bon criteri que el món de La traviata no és el de l’elegància de les classes altes, sinó el dels baixos fons, i va dissenyar una producció realista que es mantingués fidel als temes de l’òpera, que no són ni l’alegria de viure ni l’amor melodramàtic, sinó el sexe extramatrimonial, la malaltia, la pèrdua de la il·lusió, el sacrifici, la traïció i la mort.
Per això, la làpida de Violetta ocupa tot l’escenari, però l’ambient sinistre s’estén també a la decoració sòbria i el vestuari obscur. A l’època de La traviata (1852) no hi havia electricitat i la sala d’estar de Violetta, a més de tenebrosa, és també un espai del París secret on acudien adúlters de bona posició econòmica –també altres tipus de “desviats” de la norma afectiva d’aleshores, com homosexuals i fetitxistes– i on aquesta alegria de viure que proclama Violetta en el brindis es consuma a través del sexe a canvi de diners. Aquesta és una producció molt eròtica, però que busca recordar també –i això ho veiem a l’inici del segon acte– que el sexe té una part animal, bruta i, fins i tot, egoista. En aquesta producció també és constant la presència de la malaltia, que es manifesta amb la primera tos de Violetta en el primer acte, i el desenvolupament de la qual es percep durant tota la funció fins a desembocar en la seva mort, també resolta amb la cruesa de la resta de la producció.
«En aquesta proposta, el terra de l’escenari està cobert per la làpida de Violetta Valéry, un recordatori que la condemna a mort és un tema central de l’òpera.»
Perquè lluny d’apropar-se a La traviata de manera superficial, McVicar també vol destacar un altre dels temes menys explicats de l’òpera: la hipocresia de la societat burgesa. Un dels aspectes que van atraure Verdi cap a aquesta història va ser el fet que ell també va viure, com Alfredo Germont, una relació extramatrimonial amb Giuseppina Streponi, que va ser jutjada amb severitat pels seus veïns de Busetto.
Verdi es reconeixia en el dolor de Violetta i en l’implacable judici moral del seu entorn, que, amb tot, acudia amb llibertat els bordells i les cases de joc sense que ningú en denunciés les contradiccions. Violetta, per tant, no és només una víctima de la tuberculosi i les ferides de l’amor fracassat, sinó també el boc expiatori d’una societat que celebra els plaers que ella ofereix, però que la condemna a l’ostracisme quan intenta sortir dels baixos fons i aspirar a una vida feliç d’amor correspost. Aquesta història, que és lletja i brutal amb la protagonista, no podia presentar-se com un esdeveniment ampul·lós, sinó com un descens a l’infern.
