Aquesta nova producció acara el drama de Macbeth des d’un punt de vista estètic: coneguda la història, Plensa vol vestir-la de bell nou amb una estètica onírica.
Malgrat que la part més coneguda de l’activitat de Jaume Plensa són les seves escultures, amb la creació de figures humanes amb efectes de volum particulars, el seu perfil artístic té un abast més ampli i seria inapropiat de reduir-lo només a un sol vessant de les arts plàstiques. Plensa, que podria rebre el tòpic recurrent d’«home renaixentista», també és un excel·lent dissenyador gràfic, dibuixant i gravador, però per damunt de tot és un artista de l’espai que té com a aspiració aconseguir que les diverses arts, i especialment les que ell domina, puguin conviure en entorns on la suma dels punts de vista enriqueixi la realitat al seu voltant, i que així creïn un producte nou on abans només hi havia buidor. D’aquesta manera, Plensa no solament dissenya o crea escultures, sinó que integra la seva feina a l’entorn públic –aeroports, places, parcs, estacions– per hackejar, per dir-ho així, la realitat. En són una bona prova les Constel·lacions, intervenció en forma de portes de metall que han convertit l’accés al Gran Teatre del Liceu, des de començament de la temporada actual, en una obra d’art.
Es podria dir que la seva obra aspira a l’ideal wagnerià de totalitat, d’integració de diverses manifestacions de belles expressions en un marc superior, i això és el que també, de manera esporàdica però amb passió, l’ha menat a l’òpera. Jaume Plensa no és un nouvingut en aquest àmbit: ha signat produccions des del 1996 –amb títols de Manuel de Falla, Claude Debussy o Béla Bartók, per exemple–, tot i que és veritat que feia molt de temps que estava allunyat del circuit. Però sempre n’ha tingut la pruïja, amb molts i molts projectes al cap. Sense anar més lluny, fa vint-i-cinc anys qui aleshores era el director del Festival de Salzburg, Gerard Mortier, va demanar a Plensa quina òpera li agradaria de dirigir, i ell li va respondre que havia de ser Macbeth. Aquell projecte no va poder esdevenir realitat en aquell moment, però ara sí, n’ha arribat l’hora: aquesta estrena mundial, produïda pel Gran Teatre del Liceu, significa l’assoliment d’un doble somni per a l’artista: tornar als teatres amb un projecte personal en condicions òptimes i resoldre el deute contret amb el seu títol més desitjat.
La versió de Macbeth que planteja Plensa vol ser, en el pla estètic, un gaudi total per als sentits, ja que persegueix transformar l’horror de l’argument en un marc de fantasia i al·lucinació. Realment és molt difícil de trobar noves capes de significat profund en el text de Macbeth: el drama de William Shakespeare ha estat analitzat i revisat moltíssimes vegades, i tots els seus temes són perfectament coneguts, des del càstig que rep l’ambició desmesurada fins a la fatalitat del destí, passant per la recomanació de no seguir les males influències. La versió de Verdi, a partir d’un llibret de Francesco Maria Piave, gairebé no es va atrevir a tocar res de l’obra original: les diferències més grans que hi ha entre un text i l’altre afecten l’extensió –l’òpera és més breu i elimina escenes per necessitats de temps– i el paper de Lady Macbeth, que és secundari per a Shakespeare i, en canvi, protagonista en Verdi, atès que l’òpera romàntica sempre necessita sopranos dramàtiques d’un gran impacte emocional. Però més enllà d’això, Macbeth és una història tan compacta que deixa poc marge per a noves lectures. Per tant, Plensa no ha pensat a desconstruir Macbeth, sinó a bastir l’òpera amb uns nous vestits.
L’univers de Plensa, doncs, es desenvolupa en tots els quadres de l’òpera i fins i tot plana per l’escenari amb frases i mots dissenyats amb una tipografia especial que van subratllant l’acció. L’escultura, per exemple, té un paper central a la primera escena, la trobada de Macbeth i Banco amb les bruixes mentre estan tornant al castell del rei Duncan: una gran peça de metall, que simbolitza un tron –al qual aspira un Macbeth ambiciós–, també funciona com a penya-segat. A les seqüències introspectives, com el primer monòleg i ària de Lady Macbeth o la seva escena d’insomni al final de l’òpera, estan caracteritzades pel joc de llums dissenyat per Urs Schönebaum per crear una sensació d’irrealitat, de presència de forces irracionals, i per l’afegit de capes de contingut a través de projeccions en un teló de fons.
Esment a part demana el vestuari, dissenyat per Jaume Plensa mateix, que transforma els personatges en estilitzades escultures d’acord amb el seu estil més pur. Així, aquesta producció ens ofereix una condensació d’estímuls estètics d’una gran bellesa i originalitat, un embolcall sublim pensat per acompanyar la bellesa de la partitura i reforçar l’imaginari –oníric, ensangonat, profètic i moralitzant– de la història de Shakespeare envers la qual Verdi sentia tanta admiració.
