'La traviata' va ser, en la seva estrena de 1853, una òpera innovadora: per primer cop, una història seriosa –els temes eren la mort, el rebuig social, l’amor impossible– que no tenia lloc a l’antiguitat, sinó en el present. Verdi va descobrir l’obra de teatre 'La dama de les camèlies' –inspirada en la novel·la d’Alexandre Dumas (fill), del mateix títol– a París un any abans, i immediatament va decidir escriure la música per a una història sabotejada per una societat hipòcrita. Inspirada en la relació real de Dumas amb la cortesana Marie Duplessis, 'La traviata' s’ha convertit amb el pas de les dècades en l’òpera més popular i representada de la història.
Verdi va conèixer la història que finalment es convertiria en La traviata el 1852 quan va assistir a una representació teatral de La dama de les camèlies a París. Aquesta obra era l’adaptació per a l’escena d’una novel·la publicada el 1848 per Alexandre Dumas (fill) –fruit d’una relació extramatrimonial entre Alexandre Dumas, el famós autor d’Els tres mosqueters, i una costurera–, i estava basada en un episodi autobiogràfic. El 1844, Dumas havia iniciat una relació amb una refinada cortesana, Marie Duplessis, que es va caracteritzar per una passió fervent, un intercanvi econòmic elevat, una ruptura al cap d’un any i un halo de censura moral en els ambients burgesos de París, tan puritans com hipòcrites. Per Dumas, el seu encontre amb Marie va ser un episodi de molta importància a la seva vida, i quan es va assabentar de la seva mort el 1847 –encara jove i a causa d’una tuberculosi– va voler plasmar la seva tragèdia en una novel·la que va gaudir d’un èxit enorme durant tot el segle XIX i bona part del segle XX.
Verdi va trobar en aquesta història tot el que necessitava per a una òpera: una protagonista d’esperit heroic que al final és vençuda per forces naturals i socials que escapen del seu control, i un melodrama d’aparença sentimental a gust del públic del seu temps. Aquella protagonista és, a La traviata –la traducció de la qual seria “l’extraviada”, ”aquella que s’ha deixat/ la malmesa”–, Violetta Valéry, també una sumptuosa cortesana que rep les atencions i les demandes dels homes rics de París. En una festa a casa seva, però, un dia coneix un jove ingenu i romàntic, Alfredo Germont, que li confessa una admiració guardada en secret durant més d’un any. Violetta acaba sentint una veritable atracció per Alfredo: per primer cop, un home li parla d’amor –i no de sexe a canvi de diners– una emoció que mai ha experimentat.
«Basada en la popular novel·la La dama de les camèlies, La traviata és una tragèdia de l’ànima: la de la cerca de l’amor vertader, i la impossibilitat de conservar-lo.»
Després de debatre’s entre una vida de plaers, però buida de sentiments, i l’emoció única de l’amor vertader, Violetta tria el segon i inicia una nova vida amb Alfredo. Però la pressió social es conjura per impedir que sigui feliç: Giorgio Germont, el pare d’Alfredo, l’insta a trencar la relació –tothom sap que Violetta és una prostituta i embruta el bon nom de la família– i ella decideix sacrificar la seva felicitat per no perjudicar l’home que estima. Després d’un malentès, Alfredo i Violetta trenquen en públic en una cruel escena de despit. Al final, sola, pobra i malalta –des d’un primer moment sabem que pateix una tuberculosi incurable– Violetta es mor, no sense haver-se reconciliat abans amb Alfredo.
El tema de La traviata és, doncs, una tragèdia de l’ànima, la pèrdua destructora d’un dels béns emocionals més importants d’una persona: l’amor correspost, que porta a la plenitud, i el dolor insuportable que es produeix quan aquest amor se’n va per sempre, sense res que el pugui reemplaçar. Verdi segurament es va sentir especialment identificat amb la història –mantenia una relació extramatrimonial amb Giuseppina Strepponi des de 1842, criticada pels seus veïns–, i la seva empatia amb Violetta és absoluta. En la seva estrena a Venècia el 1853, La traviata va ser considerada una òpera avantguardista –era la primera obra seriosa ambientada en el present– i una de les paradoxes d’aquesta història triomfal rau en el fet que la nit del debut va ser un fracàs estrepitós. Però les nits van anar passant, la inspirada música de Verdi va començar a tornar-se familiar per al públic i des de llavors –a diferència de la flor que Violetta regala a Alfredo en el primer acte– ni les melodies ni les emocions, ni la força del punyent final encara no s’han pansit.