Entre el 1786 i el 1790 Da Ponte va compondre tres llibrets per al jove Mozart, aleshores un compositor en ascens a Viena, tres obres d’argument independent, però unides pel mateix tema: l’erotisme com a cruel camp de batalla entre la fidelitat i la luxúria.
Les tres òperes escrites per Mozart i Da Ponte no formen una unitat argumental, ja que cadascuna és independent de les altres, i en aquest sentit no es pot dir que treballessin en una trilogia, en el sentit natural de la paraula que serveix per definir obres de ficció com ara les pel·lícules d’El padrí o La guerra de les galàxies. En l’òpera no són costum els grans cicles narratius –en aquest cas l’excepció correspon a Richard Wagner–, i tanmateix es parla d’una trilogia Mozart-Da Ponte perquè hi ha alguna cosa que uneix Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte més enllà d’un argument, com és el tema de la pulsió amorosa a través d’arquetips immortals, fet que les converteix en obres de primera sobre la gelosia, la luxúria i la infidelitat.
El llibretista venecià i el compositor austríac van col·laborar entre el 1786 i el 1790, en un moment en què Da Ponte s’havia convertit en un llibretista sol·licitat a la cort imperial de Viena i Mozart en un compositor a l’alça. El propi Da Ponte presumia a les seves Memòries –que cal llegir amb compte, perquè hi abunda la mentida, l’exageració i l’afany de lluïment– d’haver estat l’artífex de l’auge i la fama de Mozart: «Mai puc deixar de recordar sense alegria i complaença que només a la meva perseverança i fermesa deuen en gran part Europa i el món sencer les exquisides composicions vocals d’aquest geni admirable», escrivia el 1823. Certament, en aquella època Mozart no gaudia del ple favor de l’emperador Josep II, era un compositor més de la cort, al costat de Salieri, Martín i Soler, Casti o Storace, i malgrat això, dos-cents trenta anys després, no és menys cert que avui Da Ponte seria una figura fosca de la literatura del segle XVIII si no hagués estat per la música de Mozart. La seva relació va ser una simbiosi feliç que es va interrompre sobtadament el 1791, en morir el compositor.
Mozart i Da Ponte van coincidir quan tots dos vivien la seva plenitud: els llibrets del poeta ens resulten avui completament moderns perquè amaguen una densitat psicològica difícil de trobar a les òperes d’aquell temps, i Mozart –que compartia amb Da Ponte una fascinació pel poder de l’amor i la pulsió de l’erotisme– va aprofitar el material de partida per revolucionar la manera de compondre teatre musical a partir de les bases establertes anys abans per Gluck. De les tres òperes, la que es continua considerant la més brillant i complexa és Don Giovanni, la versió més universalment coneguda del mite de Don Joan: el llibertí de Da Ponte –inspirat en el seu amic venecià Giacomo Casanova– excedeix tots els límits de la moral en el terreny amorós, fins al punt de condemnar-se a l’infern per no reconèixer el mal de la seva depredació sexual, que al moment de l’acció ja està en decadència. Don Giovanni és una òpera fosca, ambigua, envoltada de mort, engany i càstig, i d’aquí ve la seva prolongada actualitat.
D’altra banda, Le nozze di Figaro celebra el triomf de la virtut: el llibertí, que aquí és el comte d’Almaviva, ha de demanar perdó a la seva muller després d’haver intentat sense èxit conquistar Susanna, una de les serventes de la casa, just el dia que ella s’ha de casar amb Figaro. La primera de les col·laboracions entre Mozart i Da Ponte té els personatges femenins més forts i les melodies més exultants de l’òpera del XVIII, i la seva moralitat és que la virtut és un comportament més noble que no pas la luxúria. Aquesta mateixa idea reapareix a Così fan tutte, en què dos joves soldats, Guglielmo i Ferrando, defensen en una aposta la lleialtat de les seves xicotes, Dorabella i Fiordiligi, davant d’un vell llibertí, Don Alfonso. Don Alfonso els demostrarà que la seva fe és endebades: després d’un llarg embolic, tots dos observaran com elles els són infidels.
Tres obres d’una altura inassolible per a la resta de l’òpera còmica posterior i que, avui dia, continuen mantenint viu el missatge que excedir-se en l’amor pot ser divertit i excitant durant un temps, però que cap forma de luxúria condueix a aquest lloc segur, estable i reconfortant que trobem en la virtut i el respecte.
