Händel i la batalla invisible de l’ànima entre el temps i la vanitat

"Si creiem en els absurds, cometrem atrocitats"

Voltaire

Tot el que és bell, es marceix. Händel, amb aquesta primera gran al·legoria moral, s’acosta a una batalla vibrant i invisible de l’ànima humana. Il trionfo del tempo e del disinganno, estrenat a Roma el 1707, és un gran llenç que reflexiona sobre la vanitat: la Joventut, la Bellesa, el Temps i el Desengany s’enfronten en un diàleg d’esplendors i ombres que revela que la lluita entre el que és efímer i el que és etern continua sent una de les pulsions essencials de l’ésser humà.

En versió de concert, el públic es pot endinsar plenament en el teixit emocional i espiritual que Händel va concebre amb una precocitat fulgurant. Cada ària és una confessió, cada recitatiu és un pas més en el camí interior que mena de la seducció mundana a la revelació íntima. El drama —tan subtil com punyent— batega en les línies de les melodies més belles escrites per Il caro Sassone.

La direcció de Giovanni Antonini, mestre en l’art de fer respirar la música barroca amb una energia orgànica i incandescència rítmica, converteix aquesta versió en un acte solemne. Amb la complicitat d’Il Giardino Armonico, una de les formacions més dinàmiques del panorama historicista, la partitura recobra el seu perfil més primigeni: aquell barroquisme que no és ornamentació buida, sinó tensió vital, força tel·lúrica que neix del contrast entre la llum i la fragilitat.

Antonini dibuixa un Händel jove, brillant, però també profundament conscient de la fragilitat de les passions humanes. Les seves textures vibrants, els seus tempi plens d’una electricitat controlada, revelen un món interior en ebullició.

Així, el que al segle xviii fou una meditació moral es converteix avui en una experiència de lucidesa artística: un triomf del temps, que erosiona les vanitats; del desengany, que revela el valor vertader del camí, i, sobretot, de la música, que continua sent una brúixola espiritual. Una invitació a mirar-nos sense vel, a escoltar el que queda quan la bellesa s’esvaeix i a reconèixer, en aquesta nuesa, la veritat que ens transforma.