Estrenada el 1934 i prohibida a la Unió Soviètica pel seu so modernista i el seu argument immoral, 'Lady Macbeth de Mtsensk' és una de les obres més fascinants del segle XX. A mig camí entre el retrat psicològic i la crítica social, la segona i última òpera de Xostakóvitx busca entendre els motius que porten una dona de classe alta a cometre els crims més horribles, dibuixant al seu voltant un espantós marc de corrupció, degradació moral i opressió patriarcal al qual Àlex Ollé atorga un paper principal en aquesta nova producció.
En la novel·la original de Nikolai Leskov en què s’inspira Lady Macbeth de Mtsensk, el personatge de Katerina Ismailova té molts matisos. Ressentida amb el marit, amb la família i amb la vida sense incentius en una Rússia rural pròspera però avorrida, es deixa dominar per la irracionalitat dels instints i s’abandona primer al sexe —cometent adulteri— per després encadenar un seguit d’horribles assassinats. Al final, Leskov proporciona al seu personatge —que no és exactament una heroïna— un final trist i miserable, ofegada juntament amb Sonietka, la dona que li ha robat l’amant, Serguei, a les aigües d’un riu anant cap a un camp de treball a Sibèria.
En definitiva, mereix un càstig exemplar, i malgrat això encara té forces per acomiadar-se amb un altre assassinat, l’últim d’una llista esgarrifosa. Xostakóvitx, però, va fer una interpretació diferent de la novel·la quan va decidir adaptar-la per a una òpera: en comptes d’observar Katerina com a part de la burgesia immoral de la Rússia del segle XIX, la va tractar com a víctima d’una societat corrupta, repressiva i patriarcal.
«La nova producció d’Àlex Ollé busca aprofundir en la psicologia de Katerina, a la qual atorga el paper de víctima a la defensiva en una societat opressiva i patriarcal»
La seva aproximació a aquesta dona és més compassiva que condemnatòria: si busca l’alliberament per mitjà del sexe, és perquè el sogre la vol només com a futura mare d’un hereu i cuidadora de la família; si assassina el seu marit, és perquè és l’últim obstacle que li impedeix sortir de la presó on viu.
Aquesta idea que subjau en l’adaptació de Xostakóvitx i Aleksandr Preis en el llibret de Lady Macbeth de Mtsensk —en què van suavitzar la maldat de Katerina evitant d’incloure en l’òpera una escena cruel del llibre: l’assassinat a sang freda del seu nebot de vuit anys— és la que ha interessat a Àlex Ollé per proposar una nova producció que se centra en la complexa psicologia de Katerina. Per a Ollé, els seus actes no tenen justificació ni lògica —sobretot quan cada nou pas que fa és un error que encara agreuja més la seva situació—, però sí una explicació coherent que dirigeix el focus a la seva situació desesperada: encara que visqui en una gàbia d’or, ella no deixa d’estar tancada per sempre en un món hostil.
Aquesta nova producció, exclusiva per al Gran Teatre del Liceu i desenvolupada durant aquestes temporades en què Ollé ha estat director d’escena resident del Teatre, juga amb la idea de la presó: cada situació i cada localització de l’òpera és una metàfora de la societat corrupta i de l’ambient tòxic que envolten Katerina i que li fan prendre el seu desesperat camí de perdició.
«L’escenografia d’Alfons Flores dissenya, per mitjà de panells mòbils, els espais de l’òpera, concebuts com a presons físiques i socials que porten Katerina al límit»
Alfons Flores, l’escenògraf habitual d’Ollé, ha dissenyat per a aquesta producció un sistema de plaques mòbils de textura rovellosa que, en el moviment, permeten crear espais asfixiants i corromputs: el primer és l’habitació de Katerina, però també serveix per crear l’espai de la comissaria i les columnes de presoners cap a Sibèria. També, com ja va fer Ollé en la producció de Pelléas et Mélisande (Debussy), el terra de l’escenari estarà cobert per una superfície líquida, un detall que té una lectura metafòrica, atès que és a l’aigua on Katerina morirà ofegada per escapar-se finalment de la seva vida degradada.
Un altre aspecte destacable d’aquesta òpera és el ritme trepidant. Xostakóvitx va dividir l’acció en quatre actes, però realment la seva estructura consisteix, més aviat, en la unió de diverses escenes separades per interludis instrumentals. Al començament de la dècada de 1930, Xostakóvitx havia compost bandes sonores per a la indústria soviètica del cinema, i estava familiaritzat amb el concepte de muntatge. Lady Macbeth de Mtsensk és, per tant, una òpera clarament influïda pel ritme cinematogràfic, i la partitura subratlla contínuament els moments de més impacte visual.
El més característic és la primera trobada sexual entre Katerina i Serguei, però el mateix es pot dir de l’intent de violació grupal d’Axinia en el primer acte, la mort per enverinament de Boris en el segon, o l’escena final en què, després de comprendre que Serguei ja no l’estima, la protagonista es llança al riu tot arrossegant Sonietka. Si Lady Macbeth fos una pel·lícula, de quin gènere seria? Sens dubte, un thriller trepidant amb grans dosis de violència, tensió i sexe. La producció d’Ollé, per tant, promet conservar aquest ritme ràpid i aprofundir en Katerina a partir de la seva primera capa de significat, que és la de l’assassina que ens fascina per la desmesura de la seva crueltat.
«Lady Macbeth té una forta influència del muntatge cinematogràfic, i Ollé busca conservar la velocitat de la història, convertida en una mena de thriller trepidant»
Lady Macbeth de Mtsensk és un títol que permet fer moltes interpretacions. Ha estat defensada com a òpera feminista, com a òpera antiburgesa, fins i tot com a òpera antisoviètica: així ho va fer Stalin, que va creure que Xostakóvitx no atacava la immoralitat i la corrupció de l’època tsarista, sinó la de la Unió Soviètica dels anys trenta, just quan s’estenia el Terror Roig. I és una peça que admet una pàtina moralista, i una altra que justifica la immoralitat de Katerina pel fet de ser una víctima d’un entorn hostil.
La producció que tindrem al Liceu pren una mica de tot això: intenta comprendre Katerina sense justificar-la, indica l’existència de forces fosques que marquen el destí de les persones, i denuncia un clima dens d’immoralitat que és fàcilment traslladable a qualsevol període històric. En definitiva, una versió que convida a reflexionar també sobre el nostre temps.
