Estrenada el 1934, Lady Macbeth va rebre l’aplaudiment gairebé unànime dels crítics de la Unió Soviètica com una obra mestra modernista, i al cap de poc temps es representava a diverses ciutats d’Europa i dels Estats Units. Però des del gener del 1936, després que Stalin assistís a una representació a Moscou, va ser prohibida a l’URSS pel fet de ser una peça amoral, dissonant i contrària al gust popular. La història d’aquesta obra està marcada profundament per la intervenció del poder totalitari, convertit en àrbitre del criteri artístic.
Dmitri Xostakóvitx va llegir per primera vegada la novel·la breu Lady Macbeth del districte de Mtsensk l’estiu de 1930, uns quants mesos després de l’estrena d’El nas, la seva primera òpera. Aleshores estava buscant una història per continuar la seva carrera com a autor de drames musicals, i aquella història cruel de Nikolai Leskov el va impactar de tal manera que va començar a treballar en la música i el llibret pel seu compte, sense que hi hagués cap encàrrec pel mig.
La història original de Leskov tracta de la caiguda en desgràcia de Katerina Ismailova, la dona d’un burgès de províncies, que comet adulteri per suportar la seva vida solitària i tediosa, fins que la família i l’entorn descobreixen el seu secret: a partir d’aquí, i per evitar la deshonra, comet un seguit d’assassinats —el sogre, el marit, un nebot— fins que l’espiral de violència es torna incontrolable. Capturada per la policia, Katerina és condemnada juntament amb el seu amant i còmplice, Serguei, a treballs forçats a Sibèria, i allà troba el seu final ombrívol.
«Va llegir que la seva música ‘grallava i grunyia i feia esbufecs’; que el seu caràcter ‘nerviós, compulsiu i espasmòdic’ procedia del jazz; que l’‘esgarip’ havia substituït el cant. L’òpera havia estat clarament gargotejada per als ‘amanerats’ que havien perdut tot ‘gust sa’ per la música i preferien ‘un confús corrent de so’. Pel que fa al llibret, se centrava deliberadament en les parts més sòrdides del conte de Leskov: el resultat era ‘groller, primitiu i vulgar’. […] Amb això n’hi havia prou per llevar-li la vida.»
Julian Barnes, El soroll del temps, novel·la inspirada en la vida de Xostakóvitx a l’ombra de Stalin
El nas, inspirada en un conte de Gógol, havia estat una òpera d’argument esbojarrat, molt còmica, però amb Lady Macbeth de Mtsensk va voler aprofundir en una història de tipus social. Malgrat que Leskov va deixar clar el contingut moral de la seva novel·la —Katerina és malvada com la Lady Macbeth de Shakespeare, i la seva mort és el preu just que ha de pagar per les seves accions horribles—, Xostakóvitx no estava tan segur que ella fos la culpable absoluta de la seva desgràcia. La seva versió del text —que va treballar juntament amb Aleksandr Preis, que havia estat col·laborador en El nas— deixa traslluir la idea que Katerina era una assassina, però no una criminal, ja que en el fons és la víctima d’un sistema que l’obliga a matar en defensa pròpia.
Després de quatre anys de feina, Xostakóvitx va estrenar Lady Macbeth de Mtsensk a Leningrad el 1934, amb un gran èxit. Havia emprat un llenguatge musical inspirat en el modernisme europeu de principis de segle —amb influències notables de l’expressionisme de Richard Strauss i Alban Berg—, i la barreja entre passatges instrumentals en tensió, una secció de metall furiosa i passatges lírics bellíssims —sobretot en els soliloquis de Katerina— van convèncer molts crítics que aquesta era, possiblement, la primera gran obra mestra de la música de la jove Unió Soviètica. L’èxit de Lady Macbeth de Mtsensk no es va limitar a l’URSS —on es representava alhora a Moscou i Leningrad—, sinó que va arribar a París, Berlín, Viena, Londres i Nova York. A l’edat de 28 anys, Xostakóvitx s’havia consagrat com un dels principals compositors del món.
«Basada en una novel·la de Nikolai Leskov, Lady Macbeth és la crònica d’una espiral de destrucció, la d’una dona adúltera que assassina per escapar-se d’un destí inevitable»
Però va ser precisament l’èxit esclatant de Lady Macbeth el que en va precipitar la desgràcia. Des del 1932, la doctrina política a l’URSS era el realisme socialista imposat pel nou líder, Ióssif Stalin, que propugnava un art al servei de la classe obrera, senzill i popular. El gener del 1936, Stalin va assistir a una representació de l’òpera al teatre Bolxoi de Moscou i el dia 18 d’aquell mes va aparèixer un editorial al diari governamental Pravda —l’infame “Caos en comptes de música”— que assenyalava l’òpera com una aberració formalista, burgesa, immoral i contrària als principis del poder. Com que era un editorial, no es tractava d’una crítica individual, sinó de l’opinió del Govern —és a dir, de Stalin—, cosa que situava Xostakóvitx en una posició perillosa: malgrat que no va arribar a ser detingut ni executat, sí que va rebre pressions perquè reconduís la seva manera de compondre vers un estil menys avantguardista.
Lady Macbeth de Mtsensk va ser prohibida a l’URSS fins al 1963 —quan es va reestrenar, en una versió censurada, deu anys després de morir Stalin— i la versió original no es va tornar a representar a Moscou fins a l’any 2000. El seu valor complet i immens rau, doncs, no solament en l’ambigüitat moral i en la composició atrevida, sinó en el simbolisme de l’efecte catastròfic que va tenir l’exercici del poder totalitari sobre l’art modern al segle XX.
