Estrenada el 1847 i revisada el 1865, Macbeth és una de les òperes que desenvolupen la maduresa de Verdi, tot combinant bel canto clàssic i un nou impuls dramàtic.
Verdi va estrenar la seva versió de Macbeth amb tant d’èxit a Florència el 1847, que segons les cròniques del moment va haver de saludar el públic fins a trenta vegades. Aleshores Verdi era un compositor jove que estava bastint el seu prestigi al circuit de l’òpera italiana, però encara no era el gegant que s’havia de consolidar, ben pocs anys després, gràcies a Rigoletto. Tot i això, que fos jove no volia dir que fos prudent: plantejar una versió de Shakespeare era una voluntat audaç, perquè malgrat que amb prou feines hi havia òperes basades en les seves obres, el prestigi del dramaturg anglès era indiscutible arreu d’Europa. Verdi sentia una veritable passió per Shakespeare i Macbeth fou un projecte pel qual va lluitar amb èxit, no pas com altres intents posteriors per tornar a fer pujar el seu estimat autor als teatres d’òpera: després de l’estrena de Macbeth ho va intentar amb El rei Lear, projecte del qual hi ha un llibret, però Verdi no va arribar a compondre’n la música. Aquesta història d’amor amb Shakespeare, com ja se sap, va culminar al final de la seva carrera quan Verdi va compondre Otello i Falstaff. Macbeth, doncs, té un gran pes simbòlic en la biografia del músic: representà la seva primera trobada amb qui considerava el cim universal del teatre.
El 1865 Verdi va estrenar Macbeth a París i en revisà la partitura, que és la que actualment se sol representar al circuit operístic, i que inclou un ballet al primer acte –les coreografies d’aquesta producció les signa Antonio Ruz. Les crítiques, aleshores, no van ser tan positives, i fins i tot hi hagué comentaris que suggerien que Verdi no coneixia prou bé l’obra de Shakespeare. Això va indignar el compositor, que en una carta privada va arribar a manifestar el seu enuig per aquesta sospita. I realment tenia motius per enfadar-se, ja que el seu Macbeth, en el llibret de Francesco Maria Piave –que més endavant seria el llibretista de La traviata–, és profundament respectuós amb l’original. Per al gust de la primera meitat del segle XIX, Macbeth tenia tots els ingredients d’un gran drama, com l’ambició, la venjança i la impossibilitat d’esquivar el destí. És cert que a Macbeth no hi ha una història romàntica –tradicionalment ha estat coneguda com «l’òpera sense amor», perquè no hi ha afecte entre Macbeth i Lady Macbeth, només una unió de sang a partir del seu afany de poder–, però això no impedeix que hi hagi àries d’una gran força i un duo del més alt nivell. Quan Verdi va compondre l’òpera no solament estava motivat, sinó en estat de gràcia creativa.
L’argument segueix fidelment el del drama de Shakespeare: Macbeth, general de l’exèrcit del rei Duncan d’Escòcia, es troba unes bruixes que li profetitzen que serà rei. Banco l’acompanya i a ell li prediuen que serà futur pare de reis. Macbeth comença a pensar en la profecia, i la seva dona, Lady Macbeth, li suggereix que assassini Duncan per assolir el poder. Ho fa, però un crim tan terrible té conseqüències: des d’aquest moment, Macbeth viu neguitós i se sent amenaçat. També planifica l’assassinat de Banco, a qui considera el seu rival i que intueix la veritat de la mort de Duncan. Després, en un banquet, se li apareixerà el fantasma del seu amic. Aterrit per aquests senyals, Macbeth torna a buscar les bruixes i els demana més presagis. Li diuen que deixarà de ser rei quan el bosc de Birnam se li acosti i que ningú nascut de dona podrà matar-lo. Però aquest averany s’acompleix: una resistència formada per Macduff i Malcolm, el fill del rei Duncan, assalta el castell de Macbeth. Macduff, que va néixer després de la mort de la seva mare en el part, se’n venjarà.
El Macbeth de Verdi, doncs, acobla el millor de dos mons: un drama universal i una música d’una potència incontestable. Des de la recuperació per als teatres d’òpera a la dècada dels anys cinquanta del segle passat, aquest títol ja figura al cor del cànon verdià i té una atracció que no deixa de créixer.
