De la vida del faraó Akhenaton se’n saben poques coses. Així, tot i que l’òpera vol mantenir un alt nivell de fidelitat històrica, hi ha escenes que deixen una escletxa per a la imaginació. Aquí és on Phelim McDermott, prestigiós actor i director d’escena anglès, aprofita l’oportunitat per convertir aquesta producció d’'Akhnaten' en un gran espectacle visual, amb la participació d’un gran nombre de figurants, malabaristes, jocs de llums, projeccions digitals i, com no podia ser d’altra manera en una òpera sobre Egipte, un disseny arquitectònic digne d’un faraó.
Tot i que l’extens catàleg de Philip Glass (Baltimore, 1937) presenta més d’una vintena d’obres que es poden considerar òperes, la veritat és que el compositor establert a Nova York sempre ha volgut mantenir una certa distància amb el gènere. De fet, la primera vegada que Glass es va endinsar en el territori del teatre musical ho va fer des de la riba de l’avantguarda més trencadora, defensant una postura obertament antitradicional. Per entendre l’origen d’Akhnaten, per tant, cal situar-se a principis de la dècada de 1970. En aquella època, Glass era un compositor emergent dins del circuit del downtown de Nova York —l’escena en què es creava el llenguatge minimalista i que no tenia lloc en auditoris ni sales de concerts, sinó en galeries d’art i apartaments particulars. Philip Glass era llavors un autor amb poca obra i encara menys públic, però tenia un estil consolidat —basat en la repetició i modulació hipnòtica d’acords que creaven una frenètica sensació de moviment— i una xarxa creixent de contactes, entre els quals hi havia el compositor Steve Reich, amb qui acabaria enemistat, i el dramaturg Robert Wilson.
Amb el pas dels anys, Bob Wilson ha acabat essent un dels grans directors d’escena de l’òpera contemporània, però cap al 1972 era, com Glass, un inconformista heterodox que buscava sacsejar els fonaments del teatre d’avantguarda. Junts van començar un projecte titulat Einstein on the Beach, que, per la manca d’una paraula més adequada, es va catalogar com a òpera: consistia en una sèrie d’escenes molt estàtiques, sense cant ni acció, però amb una càrrega intel·lectual profunda, basades en la vida i els descobriments científics d’Albert Einstein. Després de l’estrena i de l’èxit que va tenir l’obra a Avinyó i Nova York el 1976, Glass va passar de ser un compositor amateur a convertir-se en la nova sensació de l’avantguarda popular. Entre la sèrie d’encàrrecs que va començar a rebre —bandes sonores i enregistraments de discos, sobretot—, van arribar peticions de més òperes en la línia d’Einstein on the Beach. El 1980 va estrenar Satyagraha —sobre la vida de Mohandas Gandhi, cantada en sànscrit—, i el 1981 la Stuttgart Opera li va demanar expressament una obra que va acabar essent Akhnaten, i que Glass va plantejar com el tancament d’una trilogia sobre grans personalitats de la història: si Einstein representava la ciència i Gandhi encarnava la política, el faraó Akhenaton li permetia parlar de religió.
“Akhnaten va ser la primera òpera de Glass amb un desenvolupament argumental fàcil de seguir, amb parts cantades en anglès, però sense renunciar mai al seu estil musical transgressor.”
De les tres primeres òperes de Glass, Akhnaten és la que té un llenguatge operístic més pròxim a les convencions, sense deixar de ser una experiència encara propera al teatre d’avantguarda i no a l’òpera tradicional. Per exemple, hi ha parts declamades i cantades en anglès, com l’ària del protagonista en el segon acte —fins aleshores, en la música escènica de Glass gairebé no hi havia text, o el text s’expressava de manera abstracta, com en el cas d’Einstein on the Beach, o en una llengua morta, com a Satyagraha—, així com un duet d’amor i un trio, a més d’una imponent presència del cor. I, el més important, Akhnaten té argument. Així, l’òpera segueix la vida del faraó dividida en diverses escenes, que comencen amb el funeral del seu pare, Amenhotep III, i continuen amb la seva coronació, per continuar amb la revolució religiosa que va impulsar: l’abandonament del panteó de déus egipcis per retre culte al déu únic Aton —Aten en el text operístic—, que representa el disc solar. A partir d’aquí, l’òpera mostra la construcció de la ciutat d’Aton, la vida d’Akhenaton a la nova capital, la rebel·lió dels sacerdots i l’eliminació completa de la seva història, amb un salt en el temps que va fins al segle XX i que ens permet prendre distància de la història i admirar encara més la potència del missatge transgressor del faraó, que continua ressonant en els nostres temps, encara que hagin passat gairebé 3.500 anys.