'Akhnaten', l'obra mestra del segle XX de Philip Glass

A mitjan segle XIX, el descobriment d’una nova excavació arqueològica a Al-Amārna —un racó del Nil a pocs quilòmetres al nord-est de la Vall dels Reis, a Egipte— va donar a conèixer l’existència d’un faraó del qual els historiadors no havien tingut notícia fins aquell moment. El misteriós monarca es deia Akhenaton —era el successor d’Amenhotep III i el predecessor del cèlebre Tutankamon—, i havia ostentat el poder en el moment més pròsper de l’anomenat imperi mitjà, a mitjans del segle XIV aC. Aquest silenci de gairebé 35 segles s’explica perquè, després de morir violentament —els estaments burocràtic i religiós es van rebel·lar contra ell—, es va ordenar que no quedés rastre del seu nom. I és que Akhenaton havia fet una cosa inèdita i provocadora, una autèntica heretgia: va imposar una visió monoteista de la religió egípcia, va declarar que els vells déus—–Isis, Horus, Ra, etc.— fossin substituïts per un déu únic, Aton, representació del disc solar, i va ordenar que es construís una ciutat consagrada a aquest nou culte.

Afortunadament, no tot el rastre d’Akhenaton s’ha perdut. Amb el pas de les dècades s’han anat descobrint inscripcions, cartes, efígies i altres pistes gravades en pedra que han ampliat l’escàs coneixement que tenim de la vida i els fets del faraó. Aquest coneixement s’ha acabat convertint en una gran fascinació per a molta gent, sobretot durant la segona meitat del segle XX —i més tenint en compte el caràcter heterodox i pioner d’Akhenaton, que va defensar la visió monoteista un segle abans del Moisès històric. El compositor Philip Glass també es va veure seduït pel misteri d’Akhenaton i l’anomenat període d’Al-Amārna, que comprèn els seus 17 anys de regnat. Així, quan va tenir l’oportunitat d’iniciar el procés de creació d’una nova òpera, cap al 1981, aquest va ser el tema que va triar: un Egipte misteriós il·luminat pel poder del sol.

“Estrenada el 1984, Akhnaten és el majestuós tancament de la trilogia d’òperes minimalistes que va compondre Philip Glass a partir de figures històriques revolucionàries.”

Glass es va encarregar de la música i del llibret. En la creació del text —que consisteix en un collage de fragments antics i moderns que al·ludeixen directament a Akhenaton en diverses llengües (egipci antic, accadi, hebreu i anglès)—, però, va recórrer a l’ajuda d’especialistes, principalment de l’egiptòleg Shalom Goldman, a fi de dotar de més rigor l’òpera. L’obra s’estructura en una sèrie d’escenes sobre moments coneguts de la vida del faraó i la seva cort, amb una presència important de la reina Nefertiti, de la família i del seu cercle polític més proper. Però, així i tot, Akhnaten —el nom de l’òpera és una llicència artística de Glass, atès que el faraó mai no ha aparegut escrit amb aquesta fonètica en cap font històrica— no pretén ser una òpera documental, sinó una immersió en el misteri d’un home excepcional que va intentar dur a terme una revolució del pensament avançada al seu temps, i en què s’han barrejat la realitat i la llegenda. Akhnaten es troba, per tant, a mig camí entre el rigor, l’especulació fonamentada i un punt de fantasia lliure.

Aquesta és la idea que Phelim McDermott, el director d’escena de la producció que ara arriba al Liceu, pren com a punt de partida per convertir Akhnaten en un espectacle monumental. Quan va rebre l’encàrrec de fer reviure la tercera òpera de Glass per a l’English National Opera i estrenar-la el 2016, McDermott va optar per transmetre, en les seves pròpies paraules, “una visió mítica i idealista” de l’antic Egipte. A partir de diverses estratègies escèniques, com ara un vestuari luxós, una caracterització detallada dels personatges, una distribució escènica en pisos superposats —algunes escenes presenten espais elevats per al cor i els figurants— i recursos tècnics com el mapatge en 3D d’imatges al fons de l’escenari, Akhnaten constitueix una exuberant fantasia plena de simbologia i imatges que evoquen el temps dels faraons.

Per exemple, alguns espais escènics estan creats a partir de dissenys arquitectònics presos de les excavacions conservades, i sobre el teló o el fons de l’escenari es projecten jeroglífics i figures preses de relleus trobats en temples i tombes. Alhora, McDermott proposa un tipus de vestuari, maquillatge i joieria pròxims als que es considera que eren propis de l’època. A més, per suplir l’acció limitada de l’òpera, també omple l’escenari amb recursos com teles, fons lluminosos, coreografies i —un element singular en aquesta producció— la presència d’un conjunt de figurants especialitzats en jocs malabars. Aquest és possiblement l’aspecte més contundent de la producció, i el que ha fet que hagi triomfat prèviament a Los Angeles i Nova York: els malabarismes acompanyen el desenvolupament frenètic de la música minimalista de Glass d’una manera obsessiva. En resum, l’Egipte d’Akhnaten no és el real, però sí una versió que ens mantindrà atrapats al seient i amb els ulls ben oberts.

“Després de passar per Londres, Los Angeles i Nova York, el Liceu estrena a Espanya una òpera clau del segle XX, amb una producció espectacular de Phelim McDermott.”

Això no vol dir que en aquesta proposta d’Akhnaten no hi hagi preocupació pel rigor. Algunes escenes se serveixen de la informació que tenim sobre l’imperi mitjà —les relacions familiars, la vida quotidiana, el procés de momificació dels reis—, i transformen els coneixements especialitzats en un recurs dramàtic. Per exemple, a Egipte es creia que si el cor d’un difunt era tan lleuger com una ploma, el trànsit a l’altre món seria fàcil. En aquest sentit, a la primera escena —que recrea el funeral d’Amenhotep III, el pare d’Akhenaton— es veu com els sacerdots pesen el cor del rei i certifiquen que ha tingut una bona mort. Aquest és un exemple nítid del que ofereix la producció de McDermott: un contrast dinàmic entre fantasia i rigor, entre espectacle i funció narrativa, que s’acaben trobant, com el cor i la ploma, en un equilibri perfecte.