Basada lliurement en un drama de Victor Hugo, explica una terrible història de venjança: Barnaba, un espia de la Inquisició veneciana enamorat de la Gioconda, maquinarà per satisfer la seva luxúria i la seva set de venjança. Escrita per a una orquestra i un cor immensos i sis veus principals en totes les tessitures, és una peça monumental que eleva les virtuts de la millor òpera romàntica.
La Gioconda és una illa estranya i fascinant en l’immens mar de l’òpera italiana. Estrenada el 1876 amb un gran èxit, però amb petites imperfeccions, que Amilcare Ponchielli va depurar en la versió definitiva de 1880, és pràcticament l’única obra del repertori en italià creada entre l’estrena de Don Pasquale (Donizetti, 1843) i Cavalleria rusticana (Mascagni, 1890) que no porta la signatura de Verdi. Diem “pràcticament” perquè amb una certa freqüència també es recupera Mefistofele (1868), d’Arrigo Boito, però, en tot cas, aquesta immensa solitud de La Gioconda explica moltes coses. Sobretot, la importància absoluta que va tenir Verdi en l’òpera del seu temps, i com va ser de difícil trobar un successor del seu geni, que no apareixeria fins a Puccini. Així, doncs, el fet que aquesta obra de Ponchielli hagi trobat un espai propi en un abisme tan gran parla molt bé de la qualitat i de la vigència que té.
La Gioconda és una òpera que connecta diferents tradicions històriques del segle XIX. És un drama genuïnament romàntic –ric en passions desbordades: odi, gelosia, furor amorós, compassió–, però alhora manté connexions fortes amb un passat il·lustre i un futur que, encara que trigaria uns quants anys a arribar, aquesta obra ja va ser capaç d’intuir. Quan Verdi va decidir deixar de compondre òperes el 1871, després de l’estrena d’Aida, l’escena italiana es va enfonsar en una immensa crisi. I davant el buit que deixava darrere seu el mestre, els compositors van començar a buscar inspiració en tendències estrangeres, sobretot en la tradició de la grand opéra francesa i en el nou llenguatge proposat per Wagner. La Gioconda no té pràcticament cap tret wagnerià, però sí que va buscar –i va aconseguir– assolir una síntesi entre la monumentalitat a l’estil francès, el bell lirisme de l’escola italiana i la profunditat literària dels drames de Verdi. I aquí hi té un paper fonamental el llibretista, que ja hem esmentat: Arrigo Boito.
“A mig camí entre la grand opéra francesa, el drama romàntic a l’estil de Verdi i el verisme futur, La Gioconda és una illa única en el mar tan ric de l’òpera italiana”
Boito va ser un agitador de la vida cultural italiana de l’últim terç del segle XIX, un aspirant a artista total que es veia capaç de crear per si mateix la música i la poesia de les seves òperes. La seva Mefistofele va ser una obra imperfecta i polèmica, però l’editor Giulio Ricordi va veure en ell, sobretot, un gran potencial com a llibretista. I quan Verdi va abandonar l’escena, va seduir Boito perquè escrivís llibrets per als drames italians del futur, entre aquests el de La Gioconda, una adaptació lliure d’un drama de Victor Hugo: Angélo, tyran de Padoue. Ricordi creia que la partitura l’havia de compondre un autor més experimentat –en protesta per no haver rebut l’encàrrec de la música, Boito va decidir signar el llibret amb un pseudònim, fent servir l’anagrama Tobia Gorrio–, i la combinació entre el tradicionalisme de Ponchielli i l’avantguardisme de Boito va acabar cristal·litzant en una gran obra que, en molts passatges, anticipava també el naixement de l’estil verista.
L’òpera explica una truculenta història de venjança: la de Barnaba, un espia al servei de la Inquisició veneciana al segle XVII, contra la Gioconda, una cantant de carrer de la qual està enamorat, però que no li correspon. La Gioconda té a càrrec seu la seva mare, la Cieca, que ja ha arribat a la vellesa, i la primera maniobra de Barnaba és fer creure al poble de Venècia que aquesta dona és una bruixa que ha de morir a la foguera. Una aparició miraculosa –Laura, l’esposa de l’inquisidor Alvise– salvarà la Cieca de la mort, però alhora propiciarà la trobada entre Laura i el seu amor de joventut, Enzo, que és el promès actual de la Gioconda. Enzo haurà de decidir entre dues passions i, finalment, triarà Laura i deixarà la Gioconda en una situació difícil que, en darrer terme, la conduirà a la mort quan Barnaba aprofiti les seves debilitats per humiliar-la. L’argument és altament enrevessat i romàntic, però està acompanyat d’una música sublim, que equilibra els passatges orquestrals tempestuosos amb el lirisme més bell, i que no ha deixat de seduir el públic al llarg de 150 anys d’història.