'La Gioconda' al Liceu amb Saioa Hernández, Ekaterina Semenchuk i un elenc excepcional

Acte I, Barnaba
“O monumento!”
Líricament parlant, aquesta intervenció de Barnaba no seria la més destacada del primer acte. “Voce di dona”, de la Cieca, sona molt més emotiva, i “Celo e mar!”, cantada per Enzo en l’acte següent, és molt més apassionada. Però aquesta ària té una cosa important: és una construcció psicològica perfecta de Barnaba com un bergant despietat, una descripció del mal absolut que provoca esgarrifances i que no només anticipa el final terrible de l’òpera, sinó una altra creació literària similar del llibretista Arrigo Boito: el personatge de Iago en l’excepcional Otello (1887) de Giuseppe Verdi.

Acte III, ballet
“Dansa de les hores”
Una de les influències ineludibles en la creació de la Gioconda va ser la grand opéra francesa, un gènere que en la dècada de 1870 estava lluny del millor moment, però que encara dominava comercialment els teatres d’Europa. Una de les convencions de la grand opéra consistia en la inclusió d’un ballet –sempre en el segon o tercer acte–, i Ponchielli va tenir el gran encert de trobar les melodies encisadores de la “Dansa de les hores”, un número que troba un bon equilibri entre la passió romàntica i els ritmes graciosos dels cortesans del segle XVIII, com la gavota i el minuet.

Acte IV, la Gioconda
“Suicidio!”
La Gioconda sent que ho ha perdut tot. La seva mare està retinguda com a ostatge per Barnaba, i el seu amant, Enzo, està empresonat –i si aconsegueix sortir de la presó, fugirà amb Laura, el seu amor de joventut–, i davant de l’acumulació de tantes desgràcies i de la impossibilitat d’imaginar-ne una solució positiva, es planteja la mort. Aquesta ària és la peça central de l’òpera, el moment final de la soprano dramàtica, en què ha d’exhibir tota la força, la passió desbordant i la capacitat per prendre decisions horribles. Si la primera ària de Barnaba remet a Otello, “Suicidio!” també anticipa una altra fita futura: Tosca.

En escena

En 150 anys d’història, La Gioconda no ha perdut mai el favor del públic. Això no vol dir que no sigui una òpera immune a les crítiques: històricament se li ha retret que té un argument molt embolicat i mostrar unes passions exagerades, que s’adeien poc amb el temps en què es va crear, quan la febre romàntica començava a estar passada de moda i el gènere començava a buscar un enfocament realista. Però hi ha un aspecte en què la partitura de Ponchielli és exemplar: està escrita per a sis grans veus (una per a cada tessitura: baix, baríton, tenor, contralt, mezzo i soprano), i per a aquesta mena de cantants amb una tècnica depurada i una resistència física portentosa que també són capaços d’integrar un registre actoral molt treballat. En aquest aspecte, és una òpera que està més a prop de la generació italiana que irromp a partir de la dècada de 1890 –el personatge protagonista està escrit per al mateix tipus de sopranos dramàtiques que canten Tosca o Turandot– que de la tradició del bel canto de principis del segle XIX. I per això també la bona reputació que té La Gioconda com una peça que fa de frontissa entre el passat i el futur de l’òpera italiana, que uneix el millor de Verdi amb el millor de Puccini –i fins i tot amb el millor del Wagner romàntic–, i que permet ser un vehicle de lluïment per a cantants en el cim de la maduresa.

Tot això també significa que l’èxit d’una representació de La Gioconda depèn en gran manera de la presència d’un elenc capaç d’assumir un repte realment difícil, perquè no solament cal cantar de manera delicada, sinó que cal fer-ho amb un sentit actoral molt refinat i un volum prou alt per imposar-se a l’orquestra, que en aquesta òpera assoleix dimensions titàniques. En el rol principal, escrit per a soprano dramàtica, tenim dues artistes portentoses ben conegudes per l’afició liceista: Saioa Hernández i Ekaterina Semenchuk. Per a Hernández, segurament, aquestes funcions deuran ser molt especials, perquè el seu debut a Barcelona va ser precisament amb La Gioconda, la temporada 2018-2019. Qui hi fos i recordi aquelles funcions, per tant, podrà constatar també de quina manera ha crescut el perfil de l’artista madrilenya, avui dia convertida en una de les dives dramàtiques més importants de la seva generació. Semenchuk, per la seva banda, torna al Liceu després de les funcions de Macbeth i Turandot de les temporades anteriors.

Cada paper principal de La Gioconda té, en aquesta producció, dos cantants assignats. El personatge antagonista, el malvat Barnaba, escrit per a baríton, se’l reparteixen el tarragoní Àngel Òdena i l’italià Gabriele Viviani, mentre que l’altre paper central masculí, el d’Enzo Grimaldi, el defensen dos extraordinaris tenors spinto: el nord-americà Michael Fabiano, un habitual ja de l’escenari del Liceu, i el germanobrasiler Martin Muehle. El paper de Laura Adorno és per a dues mezzosopranos que sempre broden les seves actuacions: la russa Ksenia Dudnikova, que debuta al Liceu, i l’armènia Varduhi Abrahamyan. L’inquisidor de Venècia, Alvise Badoero, un paper per a un registre de veu greu, el canten els baixos John Relyea i Alexander Köpeczi, i el de la Cieca, per a contralt, és per a una llegenda, la lituana Violeta Urmana, i una promesa, l’hongaresa Anna Kissjudit. Totes les funcions són dirigides pel mestre Daniel Oren, que haurà d’aconseguir que el cor, l’orquestra i les veus solistes rendeixin al màxim nivell perquè la grandiositat i el lirisme d’aquesta òpera combinin a la perfecció.