Händel va estrenar 'Giulio Cesare' el 1724, aprofitant el suport reial i un context favorable a Londres. Amb un equip excel·lent i gran pressupost, va transformar un episodi de la guerra civil romana en una òpera que retrata amb música sublim les grans passions humanes.
Acte I. Giulio Cesare
Va tacito e nascosto
El faraó Tolomeo convoca una reunió amb Giulio Cesare per resoldre els problemes entre tots dos després de l’assassinat de Pompeo i el convida a allotjar-se a palau. Tot i que és evident que és una trampa, Cesare accepta: és millor tenir l’enemic a prop que lluny del seu control. Aquesta ària, amb un imprescindible acompanyament de trompa, mostra una de les virtuts del general romà: la prudència, així com l’astúcia en qüestions estratègiques. Com totes les àries d’òpera, té una estructura da capo, en què la tercera secció és una repetició de la primera, però donant llibertat al cantant perquè l’adorni al seu gust.
Acte II. Cleòpatra
V’adoro, pupille
Cleopatra busca apropar-se a Giulio Cesare perquè l’ajudi a conquerir el tron d’Egipte i, quan s’assabenta que ha passat la nit al palau del faraó, fa tot el possible per atreure’l al seu costat. La seva intenció és seduir-lo i convertir-lo en el seu amant —la reina també és astuta i maquinadora—, i aquesta ària mostra el seu costat més sensual. “V’adoro, pupille” és l’ària central de l’escena coneguda com el Parnàs, una recreació —amb músics en escena— de la idea del paradís de la mitologia antiga, en què Cleopatra s’exhibeix com una irresistible deessa de l’amor.
Acte III. Cleopatra
Se pietà di me non senti + Piangerò la sorte mia
Després de la batalla entre les tropes egípcies i romanes, en què Tolomeo ha vençut Giulio Cesare, Cleopatra ha estat capturada arrossegada a una masmorra del palau del faraó. Allà espera la mort, ja que creu que Cesare també és mort i ningú podrà venir a ajudar-la. Aquestes àries són les més equilibrades i emocionals de Cleopatra a l’òpera, dos adagios que no estan fets per mostrar la capacitat de la soprano per al cant àgil i adornat, sinó per transmetre un sentiment genuí de dolor i desesperació, car no només perdrà qualsevol aspiració política, sinó també la vida.
En escena
En la producció operística de Händel, Giulio Cesare és una raresa en el sentit positiu, ja que és l’únic dels seus títols que ha tingut continuïtat històrica al llarg de quatre segles. Mentre algunes obres han hagut d’esperar fins al segle XXI per ser exhumades dels arxius, aquesta no només va ser la més representada en vida de Händel, sinó que va reaparèixer puntualment al segle XIX, es va convertir en l’emblema esplendorós de la reivindicació del compositor com un dels grans de l’òpera al segle XX, i continua sent el seu títol més emblemàtic en el que portem de segle XXI. Amb una circumstància afegida i positiva: ara competeix de manera renyida amb Alcina, Ariodante, Rinaldo o Rodelinda, altres peces que tenen un lloc habitual en el circuit operístic mundial i que han deixat de pertànyer a la categoria de les ‘òperes rares’. Alhora, la fama i la persistència de Giulio Cesare són factors que influeixen en qualsevol representació nova: és una òpera amb un ampli historial de directors i cantants que n’han extret tota la riquesa, que han esdevingut models de perfecció. Això fa que cada nova posada en escena hagi de respondre a un estàndard de qualitat que el públic reconeix perfectament.
En les pròximes funcions al Liceu, en tot cas, no hi haurà res a témer perquè ens trobem en bones mans. La direcció musical anirà a càrrec de William Christie, tota una llegenda en aquest moment de la seva carrera, amb 80 anys acabats de fer i un dels especialistes més importants en música barroca de les últimes dècades. En aquesta ocasió, Christie deixarà de banda la formació Les Arts Florissants —fundada fa 46 anys per recuperar les glòries del repertori francès antic— i dirigirà l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, que tindrà l’oportunitat de brillar amb un clàssic indiscutible del barroc anglès. Giulio Cesare va ser escrita per Händel per a algunes de les millors veus d’Europa del primer quart del segle XVIII —com a empresari, s’encarregava de viatjar i contractar els cantants ideals per a la seva companyia—, i cada paper exigeix un nivell d’agilitat y exposició dramàtica formidable.
En el paper central de Cesare hi haurà el barceloní Xavier Sabata, consolidat des de fa més d’una dècada com un dels tenors més importants —en el seu cas, amb tessitura de contralt— de la seva generació. En el paper igual d’exigent i principal de Cleopatra, hi haurà la magnífica cantant actual del repertori del segle XVIII, la francesa Julie Fuchs, una soprano lírica de timbre bell i poderós. L’òpera compta també amb dos papers dramàtics especialment exigents: en el de Cornelia, escrit originalment per a contralt, hi haurà la italiana Teresa Iervolino, i en el del seu fill, Sesto —que Händel va escriure per a castrat— hi haurà la mezzosoprano Helen Charlston. El tercer rol important escrit per a castrat, juntament amb els de Cesare i Sesto, és el de Tolomeo, que assumirà un dels contratenors emergents de l’escena actual, el canadenc d’origen iranià Cameron Shahbazi. Finalment, els papers secundaris de Curio, Achilla i Nireno els interpretaran respectivament Jan Antem, José Antonio López (baríton) i Alberto Miguélez Rouco (contratenor), membres igual d’importants en una òpera que es caracteritza per l’equilibri, l’elegant escriptura orquestral i la dificultat vocal.