'Manon Lescaut', òpera de Puccini estrenada el 1893, narra la passió i la tragèdia d’una jove atrapada entre amor i luxe. La versió contemporània d’Àlex Ollé al Liceu presenta Manon com una immigrant sense papers que busca seguretat, amb Asmik Grigorian encapçalant un repartiment que transmet intensitat, vulnerabilitat i l’urgència d’una història universal de desig i caiguda.
Manon Lescaut, òpera en quatre actes estrenada l’any 1893 al Teatro Reggio de Torí, està basada en l’obra Histoire du chevalier des Grieux et Manon Lescaut (1731), de l’abat Prévost, que també va servir d’inspiració per a l’òpera Manon, de Jules Massenet. “Manon és una heroïna en la qual crec i, per tant, no pot deixar de guanyar-se el cor del públic. Per què no hi pot haver dues òperes sobre Manon? Una dona com Manon pot tenir més d’un amant”, escrivia el mateix Puccini al seu editor.
Manon Lescaut va ser la seva tercera òpera i la que va representar el seu primer gran èxit. Li va donar una fama duradora i va marcar el començament d’una col·laboració fructífera amb els llibretistes Luigi Illica i Giuseppe Giacosa, amb els quals va escriure tres obres mestres: La Bohème (1896), Tosca (1900) i Madama Butterfly (1904).
Quan Manon coneix el jove estudiant Des Grieux, s’enamoren i s’escapen junts, però quan el vell Geronte ofereix a Manon una vida de riquesa i luxe, ella s’atura i segueix aquesta vida de plaers. Incapaç d’oblidar Des Grieux, Manon intenta fugir amb ell de nou, però abans que puguin escapar, Geronte arresta Manon. Malgrat tot, aconsegueixen escapar, sense saber-ho, cap a l’infern. Manon s’esfondra d’esgotament i mor als braços de Des Grieux mentre li diu que l’estima. Tots els esforços han estat en va.
La posada en escena d’Àlex Ollé té l’origen en l’Òpera de Frankfurt. En la introducció prèvia, uns vídeos ens expliquen que Manon i el seu germà Lescaut creuen una tanca fronterera i entren com immigrants il·legals. L’assetjament que ella pateix a causa de la seva bellesa i atractiu físic desembocarà en abús i explotació. Amb el vestuari urbà de Lluc Castells i l’escenografia d’Alfons Flores, Ollé fa transitar aquests personatges inflamats d’amor i dubtes sobre la virtut o els plaers per una estació d’autobusos, un club de ballarines de pole dance en què Manon és l’estrella o unes cel·les claustrofòbiques com a pas previ a la deportació. La presència constant d’unes lletres gegants que formen la paraula love són el recordatori d’aquesta passió amorosa imprevisible com a fil conductor de l’òpera.
Asmik Grigorian, una de les millors sopranos de l’actualitat, n’és la protagonista i ofereix una gran creació vocal i interpretativa. Innocent i vulnerable, la Manon que Ollé dibuixa per a Grigorian s’expressa, juntament amb el tenor americà Joshua Guerrero, amb intensitat, frivolitat i passió ferma.
La urgència de Manon Lescaut avui rau en la seva força com a metàfora d’un món que promet felicitat immediata a canvi de la pèrdua progressiva de la llibertat. Puccini retrata una societat en què el desig —econòmic, social, emocional— accelera les decisions fins a fer-les irreversibles, i en què l’amor queda atrapat entre el luxe com a miratge i la precarietat com a destí. Manon no cau per frivolitat, sinó per la pressió d’un sistema que converteix el cos, l’afecte i el futur en mercaderia. En aquest sentit, la seva tragèdia parla amb una urgència contemporània: la d’una humanitat seduïda per l’instant, empesa a consumir-se a si mateixa abans d’haver après a estimar sense por.
D’altra banda, en una lectura en relació amb les xarxes socials, Manon Lescaut emergeix com una al·legoria punyent del culte contemporani a l’aparença. Puccini anticipa un món en què el desig ja no neix de l’experiència, sinó de la mirada dels altres: Manon aprèn molt aviat que existir és ser vista, i que el valor personal es mesura en joies, privilegis, luxes i promeses exhibibles. Com a les plataformes digitals, l’amor es converteix en escenografia, el luxe en identitat i la felicitat en relat editat. El nucli de l’obra pivota en aquesta deriva: quan la vida es viu com si fos una vitrina permanent, la caiguda no és un accident, sinó l’únic final possible d’un sistema que confon visibilitat amb veritat.