Encara que és famós pel seu acostament còmic a l’òpera, Barrie Kosky minimitza en aquesta producció els aspectes lúdics, que són presents només allà on indica el llibret. La proposta del director d’escena alemany es basa en la idea central de Janáček, la reflexió sobre el cicle de la vida, i per això estableix diferències morals i estètiques clares entre els humans i els animals mitjançant l’elecció del vestuari. L’escenografia és determinada per l’ús del clarobscur, amb una cortina lluminosa que ajuda a delimitar els espais i dissenyar una posada en escena tan intel·ligent com espectacular.
Entre el 7 d’abril i el 23 de juny de 1920, el diari Livodé Noviny, que fins avui es continua editant a Praga, va publicar un relat per lliuraments, d’aire còmic, escrit pel poeta Rudolf Tesnohlídek i acompanyat per unes il·lustracions de Stanislav Lolek, protagonitzat per una guineueta astuta. Aquell conte tan amè es va convertir en una petita sensació entre la societat txeca, agradava tant als infants com al públic adult, i va captar l’atenció del compositor Leoš Janáček, que en aquell moment estava a punt de fer 70 anys i era, per tant, un ancià. Però, malgrat que tingués una edat avançada, Janáček estava immers en una sorprenent etapa de fertilitat creativa. Havia nascut el 1854 i es va formar en l’escola nacionalista txeca de composició –seguint els passos dels seus mestres Smetana i Dvořák–, i els seus primers anys els va dedicar a aspectes com la musicologia, l’ensenyament i la música de cambra, i només ocasionalment va abordar obres de gran magnitud: si la seva obra s’hagués detingut en el canvi de segle, avui Janáček seria un compositor pràcticament desconegut, limitat a la història menor del nacionalisme txec.
Però a punt de fer 50 anys, un conjunt de circumstàncies horribles –entre les quals, la mort de la seva filla, Olga, el 1903– el van portar a seguir el camí de la gran música de principis del segle XX. Encara que ja havia estrenat algunes òperes prèviament, el 1904 va acabar de compondre Jenůfa, la seva primera obra mestra, un drama realista sobre una jove profundament maltractada per la societat, i el fill de la qual mor assassinat. Més tard, consolidaria aquesta línia amb una altra òpera d’estil semblant i amb un resultat encara més reeixit, Kát’a Kabanová (1921), moment culminant d’una etapa de la seva vida, entre 1916 i 1921, en què Janáček per fi va conèixer l’èxit –l’escriptor Max Brod, l’amic íntim de Franz Kafka, el va ajudar a estrenar Jenůfa a Praga–, però també la infidelitat –va tenir un affaire amb la cantant Gabriela Horváthová, i la seva esposa legítima, Zdenka, va intentar suïcidar-se–, i l’enamorament crepuscular –en iniciar una relació platònica i epistolar amb la jove Kamila Stösslová.
«Escrita al tram final de la seva carrera, Janáček va aprofitar aquesta òpera per reflexionar sobre la seva pròpia vida i la seva mort pròxima, sense patetisme i amb màxima serenitat»
No és casualitat que el treball en La guineueta astuta coincidís amb un moment en què Janáček veia ja pròxima la mort i desitjava aferrar-se desesperadament a la vida. La història original era una simpàtica col·lecció d’entremaliadures de la guineueta astuta, però Janáček hi va percebre un matís: també s’hi tractava la relació entre els éssers humans i els animals, i el destí inevitable de la protagonista –lògicament, la mort– no el va observar com una cosa patètica, sinó com un ritu de pas necessari en l’eterna roda de destrucció i renaixement que caracteritza el món natural. A partir d’aquesta idea, Janáček es va reunir amb Tesnohlídek per demanar-li permís per adaptar la història i, després d’obtenir-lo, va decidir escriure ell mateix el llibret.
En l’òpera no desapareix el to lleuger del conte –hi ha moments tendres i humorístics–, però la càrrega principal rau en la representació realista de la natura i en els seus processos. Cadascun dels actes ocupa un període en la vida de la protagonista, la guineu Bystrouška: en el primer, la veiem com un cadell i com passa la seva joventut captiva, després de ser capturada pel Guardabosc; una vegada s’allibera del captiveri, en el segon acte la seguim en la maduresa, des que enganya un teixó per quedar-se amb el seu cau fins que s’enamora d’un guillot de pelatge daurat; finalment, el tercer acte és el de la mort –Harašta, el Caçador furtiu, la mata fredament d’un tret– i el renaixement, ja que Bystrouška ha tingut cadells i la història tornarà a començar. En definitiva, és una òpera per riure i plorar, per emocionar-se i compadir-se, articulada a partir d’un llenguatge musical d’una gran bellesa que hibrida el romanticisme del segle XIX amb el modernisme del XX.