Composada en sis setmanes frenètiques el 1832, 'L’elisir d’amore' és l’òpera que Donizetti no havia previst escriure, però que es va convertir en un dels seus èxits més duradors. A partir d’un amor no correspost i un toc còmic —l’enamorat enganyat amb un elixir màgic—, combina melodies memorables, situacions divertides i una sensibilitat romàntica que la fan una obra mestra intemporal.
Acte I. Adina
"Della crudele Isotta"
El començament de l'òpera té diversos números individuals importants. Nemorino, per exemple, canta la seva primera ària, "Quanto è bella, quanto è cara", a la primera escena, per expressar el seu amor absolut per Adina. Però ella no li fa cas, i respon amb indiferència amb una primera ària, també d'enorme agilitat i encant melòdic, en què queda patent el seu caràcter idealista. Ella aspira a l'amor absolut de la reina Isolda, i no li commou gens el capritx d'un noi inexpert i pobre. Aquest inici descriu perfectament els dos protagonistes, i ho fa amb un bel canto de primer nivell.
Acte I. Dulcamara
"Udite, udite, o rustici!"
El personatge de Dulcamara és una de les millors expressions del baix buf, un tipus de veu ideal per a figures còmiques grotesques. Aquest tipus de personatges era molt habitual a l'òpera còmica de principis del segle XIX —la seva màxima expressió la trobem en Rossini—, però en l'època de Donizetti era un arquetip una mica antiquat. No obstant això, aquest fals doctor Dulcamara —un estafador que promet remeis màgics— està molt ben construït gràcies a la seva presentació, una ària cantada en el complicat estil sil·làbic que afegeix una capa feliç de velocitat vertiginosa i distensió a l'òpera.
Acte II. Nemorino
"Una furtiva lagrima"
La romança de Nemorino és el moment més conegut de L’elisir, una cançó de melodia impecable en què el personatge assegura que ha vist plorar d'amor la seva estimada Adina. No obstant això, el poder d'"Una furtiva lagrima" va més enllà, perquè és l'avançament delicat d'un excel·lent duet final en què el tenor i la soprano finalment reconeixen el seu amor mutu, que els situa a la part més alta de la tessitura aguda per dibuixar passatges d'extrema dificultat i que exigeix una gran agilitat vocal després de més de dues hores d'esforç. El tram final de L’elisir és, sens dubte, explosiu.
A escena
L’elisir d’amore és un títol popular, àmpliament estimat pel públic, que omple els teatres sense dificultat, i en la seva tornada al Liceu comptarà amb un total de quinze funcions concentrades en tres setmanes. Això implica que —pel bé de la salut vocal dels cantants— cal comptar amb diversos intèrprets per als personatges principals, ja que l'esforç d'una nit de cant atlètic ha d'anar acompanyat d'un període raonable de descans. Així, per a aquesta llarga i exigent tanda de representacions, els rols protagonistes de Nemorino i Adina —així com els secundaris, però igualment importants, de Belcore i Dulcamara— tindran fins a tres cantants diferents, un elenc triple en què es concentren estrelles consagrades i valors consolidats del talent local. El bel canto de principis del segle XIX és sempre un terreny exigent, que requereix veus ben entrenades en què s'equilibrin l'experiència i la joventut, i tots els intèrprets citats per a aquestes representacions compleixen amb els màxims estàndards de qualitat.
El paper de Nemorino, escrit per a tenor lleuger, se'l repartiran el mexicà Javier Camarena —possiblement el cantant més excels de la seva generació, un mestre absolut en aquesta mena de rols que requereixen una tècnica vocal àgil i immaculada, però també un actor intel·ligent que afegeixi valor a les qualitats humanes del personatge—, així com el nord-americà Michael Spyres i el neozelandès Filipe Manu, dues figures fermament establertes en el circuit líric. L'altre personatge essencial, Adina, també tindrà com a defensores tres grans sopranos líriques de primer nivell: la sud-africana Pretty Yende, una de les principals figures mundials de l'actualitat del bel canto, alternarà les seves funcions amb dues figures joves, però ja consolidades, de l'escena espanyola, la barcelonina Serena Sáenz i la valenciana Marina Monzó.
El personatge còmic de Dulcamara està escrit per a una veu greu amb una certa facilitat per aconseguir registres alts —fet que s'identifica amb la figura intermèdia del baix baríton—, i en aquesta ocasió li donaran vida tres cantants que, a més de la tècnica, també tenen els dots actorals necessaris per a una bona comèdia. D'una banda, torna al Liceu el gran Ambrogio Maestri, un dels millors baixos còmics dels últims temps, acompanyat del també italià Fabio Capitanucci i el menorquí Simón Orfila. L'altre paper per a baríton, el del sergent Belcore, recaurà en tres cantants joves com l'anglès Huw Montague Rendall i dos brillants talents de la pedrera catalana, Carles Pachon i Jan Antem. El cinquè personatge de l'òpera és Gianetta, que té una presència escènica menor que els anteriors, i recaurà en dos sopranos joves amb molta projecció, Anna Farrés i Núria Vilà.
A L’elisir d’amore també té una gran importància el cor —tant en la seva funció vocal com en l'actoral, ja que multiplica el poder còmic de la producció de Mario Gas—, i tot aquest talent artístic estarà dirigit pel mestre veneçolà Diego Matheuz, una de les joies d'El Sistema que ha confirmat els últims anys una carrera ascendent i avui plenament consolidada a escala internacional, i que ha liderat les principals orquestres del món en programes simfònics i d'òpera. Matheuz ja ha dirigit al Liceu —concretament Donizetti en el seu vessant còmic, Don Pasquale, la temporada 2014/2015—, així que tenim la certesa que aquesta marató de funcions estarà a les millors mans.