Janáček va ser un compositor d’èxit tardà. La primera part de la seva obra la va fer a finals del segle XIX, en el marc del nacionalisme romàntic txec, però a partir de 1903 va començar a publicar les obres majors, amb un llenguatge més modern. 'La guineueta astuta' és una de les seves últimes òperes, escrita el 1923, quan gairebé tenia 70 anys, i és una síntesi magistral entre romanticisme, atonalitat i impressionisme, tot això al servei d’un tema d’una gran profunditat filosòfica, i que tracta, amb petits moments d’humor, sobre la natura i la relació entre els animals i els éssers humans.
Acte I. Bystrouška, Orquestra
«Ze nevis, coma mé?» / «Pantomime»
A la partitura de La guineueta astuta es combinen elegantment diferents estils de composició: el postromanticisme txec –amb abundància de danses i melodies populars–, el modernisme alemany i també diferents passatges en els quals s’aprecia la influència de l’impressionisme francès. Aquest breu interludi, en què es representa el pas d’una nit trista a una alba esplèndida, té el segell evident de l’estil de Debussy i Ravel, i és el moment que no només marca el procés d’alliberament de Bystrouška, sinó que és un dels més bonics que s’han escrit per a orquestra simfònica.
Acte II. Bystrouška, Zlatohřbítek
«Proč zrovna mě?»
Després de desplegar l’astúcia en la vida adulta, enganyant un teixó per prendre-li el cau i confonent els homes, Bystrouška s’ha apoderat d’una bona part del bosc. Però l’espera una sorpresa: un dia coneix un magnífic guillot de pelatge daurat que la sedueix i de la qual s’enamora irremeiablement. Aquest duet per a soprano i mezzosoprano té diversos instants d’un lirisme desbordant, en què les dues veus s’expressen individualment i conjuntament per expressar la passió de l’amor, que porta la vida en comú, la reproducció i la perpetuació de la vida.
Acte III. El Guardabosc
«Ale není tu Bystroušky!»
Tal com succeeix al principi de l’òpera, el Guardabosc es recolza al tronc d’un arbre i es disposa a dormir. En aquest moment, canta el seu passatge individual més extens, una mena d’ària –amb moments immensament lírics en un estil de cant declamat–, en el qual repassa la seva vida. Allà es trobarà amb criatures del passat –la neta de la granota que el va despertar en la primera escena–, i així donarà veu a la idea principal de l’òpera, que és la constància eterna del cicle de la vida i el renaixement de la natura.
En escena
La guineueta astuta és una òpera aparentment modesta, de durada breu tenint en compte la mitjana del repertori habitual –no sol anar més enllà de 100 minuts–, però els recursos que Janáček va emprar en la seva composició van ser enormes, i això la situa entre els títols més colossals del segle XX, aquest mateix espai del qual Richard Strauss és el rei. La grandària de l’orquestra és gegantina, requereix un gran nombre de veus blanques i adultes, a més d’un cor adult i d’un altre d’infantil, i això fa que sigui una peça ideal perquè el mestre Josep Pons la dirigeixi amb el seu gust i eficiència habituals. Com bé sap el públic habitual del Teatre, Josep Pons no solament ha dirigit les òperes de més escala orquestral –des de Wagner fins a Rimski-Kórsakov, passant per Debussy i Dvořák–, sinó que ha preparat a consciència l’Orquestra del Liceu per afrontar aquest tipus de repertori incloent-hi cada any programes simfònics de gran pes i dificultat. Com ja se sap, aquesta és la darrera temporada del mestre com a director musical del Liceu, i abordar La guineueta astuta no deixa de ser un pas més en un llarg camí de perfecció que ara s’enfronta a un nou tram de gran exigència.
«La soprano russa Elena Tsallagova cantarà el paper de Bystrouška, la guineueta astuta, tan complicat com encisador, i del qual avui dia és la gran especialista mundial»
L’orquestra és un element essencial en aquesta òpera, tant com les veus: Janáček va incloure en el seu desenvolupament diferents interludis orquestrals –principalment per expressar el pas del temps, fos una albada, l’arribada a l’edat adulta de la guineu o el naixement dels seus cadells–, i aquests fragments són com petits poemes simfònics carregats d’un color tímbric molt bonic i d’una gran emoció. Alhora, l’orquestra exigeix que les veus que cantin cadascun dels papers centrals hagin de ser fortes, ja que s’han d’enlairar per sobre d’una muralla sonora imponent. En aquest aspecte, tampoc no cal patir per res, ja que en el repartiment hi ha la màxima especialista actual en l’esforçat paper de Bystrouška, Elena Tsallagova, una soprano russa de veu robusta i timbre càlid que li permet expressar tots els matisos d’aquest personatge ambigu, tan inclinat a la bondat com a seguir els seus instints d’animal salvatge. Els altres papers centrals de l’òpera, el Guardabosc i Zlatohřbítek, el guillot carismàtic de pelatge daurat, també són per a dos magnífics cantants: el baríton suec Peter Mattei i la mezzosoprano Paula Murrihy.
Janáček va indicar a la partitura que, atès el gran nombre de personatges menors que té l’òpera, era recomanable que alguns cantants participessin amb dos rols, fossin d’humans o d’animals. Així, per exemple, el tenor David Alegret és, per una banda, el Mestre d’escola, però, per l’altra, també el Mosquit; la mezzo Mireia Pintó canta els papers del gos Lápak i el Picot; la també mezzo Anaïs Masllorens es reparteix entre la Dona del guardabosc i el Mussol, i el baix mexicà Alejandro López fa el mateix entre el Rector i el Teixó. Altres cantants es reparteixen la resta de papers menors: el baríton serbi Milan Perišić és Harašta, el Caçador furtiu, i el tenor Caspar Singh és Pásek, l’Hostaler. En definitiva, un equip extens i amb experiència per aconseguir que aflorin tots els matisos de La guineueta astuta, i aconseguir que brilli com el que és: una de les millors òperes de tot el segle XX.