Narcís Comadira

El poeta resident de la temporada 2026-2027 del Gran Teatre del Liceu, Narcís Comadira (Girona, 1942), és una figura essencial de la cultura catalana contemporània. En ell, la paraula i la imatge conviuen com a formes complementàries d’un mateix acte de coneixement. Poeta, assagista, traductor i pintor, Comadira ha desenvolupat una pràctica plàstica que dialoga de manera constant amb la seva escriptura i en comparteix el rigor, la contenció i una mirada profundament reflexiva sobre la realitat.

La seva pintura s’inscriu en una tradició de classicisme crític, allunyada tant de l’estridència com del gest gratuït. Naturaleses mortes, paisatges i arquitectures apareixen construïts amb una austeritat formal que remet a una idea de permanència, de temps sedimentat. El color, mesurat, sobri, sovint primari, actua com a espai de respiració, mentre que la composició revela una atenció gairebé moral al pes de cada element. En Comadira, pintar és un exercici d’ordre, una manera d’establir relacions justes entre les coses.

Lluny de qualsevol nostàlgia idealitzada, la seva obra pictòrica proposa una mirada lúcida sobre el món, conscient de la seva fragilitat. En les seves imatges hi ha una tensió constant entre presència i absència, entre el que és visible i el que queda insinuat. Aquesta economia de recursos dota la pintura d’una densitat silenciosa, en què cada forma sembla que contingui una memòria latent, com un vers que continua ressonant més enllà de la pàgina.

La relació entre poesia i pintura no és, si escau, una simple transposició de llenguatges, sinó una recerca compartida: la de la precisió, la mesura i la veritat del gest. Si la paraula li permet pensar el món des de la música del llenguatge, la pintura li ofereix un espai de contemplació en què el temps s’alenteix i la mirada s’afina. Ambdues pràctiques convergeixen en una mateixa ètica de la forma, basada en la claredat i la responsabilitat expressiva.

Al Saló dels Miralls del Gran Teatre del Liceu, una selecció de l’obra pictòrica de Narcís Comadira, lluny de competir amb la mateixa sala, introdueix una pausa, un temps de recolliment que convida a una contemplació atenta. En aquest encontre, la pintura esdevé paraula silenciosa i el silenci, una forma profunda d’escolta.