El director Paolo Arrivabeni debuta al Liceu el 13 de maig amb 'Semiramide' de Rossini en versió concert. Amb Vasilisa Berzhanskaya i Franco Fagioli, l’òpera combina bel canto i drama en una de les partitures més brillants del compositor, basada en la llegenda de la reina assíria.
El mestre italià Paolo Arrivabeni debuta al Gran Teatre del Liceu el pròxim 13 de maig dirigint Semiramide en versió concert, una de les òperes més monumentals i exigents de Gioachino Rossini.
Considerada l’últim gran triomf del compositor a Itàlia abans del seu trasllat a París, aquesta obra culmina l’òpera seriosa rossiniana amb una partitura d’una gran riquesa orquestral i un virtuosisme vocal extraordinari. En aquesta única funció en versió concert, Arrivabeni es posarà al capdavant de l’Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu amb un repartiment encapçalat per la soprano Vasilisa Berzhanskaya en el paper de Semiramide i el contratenor Franco Fagioli com a Arsace, acompanyats per Mirco Palazzi (Assur), Maxim Mironov (Idreno), Antonio Di Matteo (Oroe), Patricia Calvache (Azema), Carlos Cosías (Mitrane) i Marc Pujol (Fantasma del Rei Nino).
Amb llibret de Gaetano Rossi basat en la tragèdia Sémiramis de Voltaire, Semiramide recrea la llegenda de la reina d’Assíria atrapada entre el poder, la culpa i la tragèdia familiar. Estrenada a La Fenice de Venècia el 1823, l’òpera combina l’herència espectacular de l’òpera barroca amb la intensitat emocional i el virtuosisme del bel canto, en una de les partitures més brillants i complexes de Rossini.
Entre el barroc i el bel canto
Estrenada a Venècia el 1823, Semiramide és considerada la culminació de l’etapa italiana de Gioachino Rossini i una de les seves grans incursions en l’òpera seriosa. L’obra tanca brillantment la tradició de l’òpera barroca del segle XVIII i, alhora, anticipa plenament l’estètica del bel canto, amb una escriptura vocal d’un virtuosisme extrem, una orquestració rica i grans escenes corals i de conjunt. Lluny del caràcter còmic d’altres títols populars de Rossini com La cenerentola o Il barbiere di Siviglia, Semiramide presenta un drama ambientat en l’antiguitat assíria que aborda temes com el poder, la venjança, els crims familiars i la culpa, en una de les partitures més ambicioses i complexes del compositor.
Estrena al Liceu
Semiramide va aparèixer per primera vegada a l’escenari del Gran Teatre del Liceu el 20 d’abril del 1854, quan Rossini —encara viu— ja no tenia l’èxit de dècades anteriors a la ciutat de Barcelona. No obstant això, l’èxit va ser notable perquè l’òpera va tornar al teatre de la Rambla cinc temporades més fins a la 1889-90. I no va reaparèixer fins a una versió en concert el desembre del 1985 i amb Montserrat Caballé. Escenificada no s’hi va tornar a representar fins al novembre del 2005. A Barcelona, Semiramide s’havia estrenat el 20 d’abril del 1826 al Teatre de la Santa Creu.
L’argument
Semiramide és una de les darreres òperes de Gioachino Rossini. Estrenada al Teatre La Fenice de Venècia el 1823, i basada en la tragèdia de Voltaire Sémiramis, destaca per la seva música exuberant i les seves complexitats dramàtiques, a més de la trama carregada de passions, conflictes familiars i intriga política. Amb un llibret de Gaetano Rossi , l’òpera és un exemple destacat del gènere belcantista, en què l’espectacle vocal i l’habilitat tècnica dels cantants són elements fonamentals.
La trama de Semiramide gira al voltant de la protagonista que porta el títol de l’obra: la Reina de Babilònia, que es veu atrapada en una trama de venjança i secrets. La història s’inicia amb la mort del seu marit, Nino, i el misteri sobre qui va ser la persona responsable d’aquest assassinat. Semiramide, després de molts anys de regnar, s’enamora de l’heroi Assur, sense saber que aquest és el fill del seu marit assassinat.
Musicalment, destaca per la riquesa i la dificultat de les seves àries i conjunts, especialment en els moments de gran intensitat emocional. El personatge de Semiramide és una figura central en l’òpera, i la seva ària “Bel raggio lusinghier” és un dels moments més emblemàtics, en què es reflecteix la seva lluita interior entre l’amor i el deure. La música de Rossini, amb la seva brillantor característica, es combina amb moments de gran intensitat dramàtica.
El repartiment
El mestre italià Paolo Arrivabeni debuta al Gran Teatre del Liceu al capdavant de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu amb un repartiment de gran exigència vocal encapçalat per la mezzosoprano russa Vasilisa Berzhanskaya, que també debuta al Teatre interpretant el paper protagonista de Semiramide, i pel contratenor argentí Franco Fagioli, que va debutar al Liceu la temporada 2018/19 amb Agrippina.
Amb Semiramide, Rossini porta el virtuosisme vocal fins a l’extrem, en una partitura que uneix l’herència ornamental del barroc amb l’exuberància melòdica del bel canto. Els dos grans papers protagonistes exigeixen una extraordinària agilitat i un domini tècnic excepcional.
Berzhanskaya assumirà el complex rol de la reina d’Assíria, un dels més exigents del repertori rossinià, amb moments d’una gran dificultat tècnica com l’ària «Bel raggio lusinghier», en què Semiramide expressa la seva passió per Arsace a través d’una escriptura plena de coloratures i ornamentacions.
El paper d’Arsace, escrit originalment per a mezzo i interpretat històricament per veus femenines, serà assumit en aquesta versió concert per Franco Fagioli, una de les grans figures actuals de l’òpera barroca i del repertori rossinià. La recuperació d’aquest tipus de rols per part de contratenors s’ha consolidat durant les darreres dècades, retornant a aquests personatges una sonoritat especialment singular.
Completen el repartiment el baix Mirco Palazzi com a Assur, el tenor Maxim Mironov en el paper d’Idreno, el baix Antonio Di Matteo com a Oroe i la soprano Patricia Calvache en el paper d’Azema. Els papers de Mitrane i de l’espectre de Nino seran interpretats per Carlos Cosías i Marc Pujol, respectivament.
Considerada una de les grans obres mestres de Gioachino Rossini, Semiramide és també un dels seus títols menys freqüents als escenaris per l’enorme exigència vocal i musical que comporta. Aquesta única funció al Liceu ofereix l’oportunitat de redescobrir una partitura monumental, d’una riquesa orquestral i dramàtica extraordinària, i de gaudir d’un Rossini menys habitual però igualment fascinant.
Moments musicals clau
L’obertura de Semiramide dura aproximadament 12 minuts, és la més llarga de totes les que va compondre Rossini per a les seves grans òperes, i la demostració que se sentia, aleshores, al cim de les seves facultats creatives. Aquesta introducció, una muntanya russa de pujades i baixades d’intensitat, presenta tots els colors i les temperatures de l’òpera: la passió desbordada, però també l’ombra de l’horror que s’endevina al fons. Rossini va perfeccionar el seu llenguatge personal en aquest fragment: la seva facilitat per escriure crescendos eufòrics, el seu gust per les melodies etèries i una complexitat en l’escriptura orquestral que no tornaria a repetir fins a l’obertura de Guillaume Tell.
Al primer acte, Semiramide s’ha reunit amb el seu seguici íntim als jardins penjants de Babilònia i comunica públicament la seva situació emocional: la seva passió per Arsace és incontenible i desitja casar-se amb el seu jove general. Per mostrar tot el foc que consumeix la seva ànima, la reina es llança a una ària d’escriptura endimoniada, l’efecte vertiginós de la qual només pot suavitzar la participació dolça del cor. «Bel raggio lusinghier» no és una peça per a qualsevol veu: implica una dificultat tècnica que molt poques intèrprets poden resoldre, i obliga a dibuixar coloratures constants, una profusió d’ornaments que, quan estan ben plantejats, tenen com a resultat la materialització d’una bellesa vocal gairebé sobrenatural.
Un altre dels grans moments de l’òpera és el duet «Alle più care immagini», entre Semiramide i Arsace, una pàgina d’un virtuosisme exuberant i plena de focs d’artifici vocals, en què Rossini desplega tota la brillantor i l’exigència del bel canto.
Amb el suport de:
