'La guineueta astuta' és una de les obres compostes per Leoš Janáček en la seva vellesa, a punt de fer 70 anys. Inspirada inicialment en un simpàtic conte infantil txec, el músic va decidir adaptar la història original per tractar aspectes de naturalesa filosòfica que el preocupaven en aquell moment de la seva vida: la relació entre els éssers humans i els animals, i el cicle de la natura, que sempre exigeix el trànsit necessari de la mort per poder renéixer i renovar-se. Escrita en un llenguatge harmònic deutor del romanticisme i del millor modernisme, és una de les grans òperes de tot el segle XX.
Com que és una òpera protagonitzada per animals, i és una de les poquíssimes òperes que tenen aquesta característica en tot el repertori, moltes vegades s’ha considerat que La guineueta astuta ha de ser una obra més fàcil d’assimilar per un públic infantil o juvenil, o almenys no tan exigent com altres títols més «adults». Aquest punt de vista és fàcil d’entendre quan els personatges de la història són granotes, un teixó, un gos, mosquits, gallines, un picot, un mussol… I com passa amb les faules clàssiques d’Isop o de La Fontaine, la personificació dels animals ajuda a fer caure una primera barrera d’accés per als espectadors joves –com passa també en algunes pel·lícules clàssiques de Walt Disney–; i, tanmateix, tot això no amaga que el pòsit intel·lectual d’aquesta òpera és molt més profund. Els temes principals que va voler tractar Janáček a La guineueta astuta són dos: d’una banda, estudiar la relació entre els éssers humans i els animals –de vegades simbiòtica, però gairebé sempre impossible pel conflicte etern entre la civilització i la vida salvatge–, i, de l’altra, reflexionar sobre el cicle etern de la vida, que sempre comporta el ritu de pas de la mort inevitable, però també el del renaixement. És per això que la protagonista d’aquesta òpera, la guineu Bystrouška, mor al final, però ho fa sense patetisme ni heroïcitat. Simplement, la mort arriba i cal acceptar-la, de la manera que sigui.
La producció que dirigeix Barrie Kosky, i que es va estrenar a la Bayerische Staatsoper de Múnic –teatre coproductor de la posada en escena al costat del Liceu–, segueix al peu de la lletra, de fet, els desitjos de Janáček: respecta els temes centrals i tracta l’obra com una peça intel·ligent, greu i madura. No en va, el primer que es veu quan s’apuja el teló és un funeral: uns quants homes –que després veurem en l’òpera caracteritzats com el Guardabosc, el Caçador furtiu o l’Hostaler–, vestits de negre rigorós i embolcallats en la penombra de l’escenari gairebé sense il·luminació, tiren terra sobre un forat, que es convertirà en un element escenogràfic recurrent. En clara connexió amb el final de l’òpera, estan enterrant la guineueta astuta. Però després de la mort, arriba un nou cicle: en la primera escena emergeix la natura exuberant que descriu el llibret, en una clariana del bosc, on apareixen tota mena d’animals. I vet aquí la primera gran innovació tècnica de la idea escènica de Barrie Kosky: en lloc de reproduir el bosc –i la resta de localitzacions– amb decorats, se serveix d’una espessa cortina de llums que, ocupant tot l’espai de l’escenari en sentit horitzontal i vertical, us ajuden a construir els llocs de la història. Aquesta flexibilitat, a més, permet que l’òpera es pugui representar íntegrament sense interrupcions, unint els tres actes en un arc temporal de 100 minuts.
«Reconegut pel seu acostament còmic a l’òpera, Barrie Kosky minimitza en aquesta producció la càrrega humorística i aprofundeix en els aspectes filosòfics i morals»
Kosky s’ha guanyat una reputació molt sòlida en l’òpera del segle XXI com un dels principals directors d’escena amb inclinació cap a l’humor i l’intent de buscar solucions originals a situacions complicades –el públic del Liceu amb diverses temporades a les espatlles sens dubte deu recordar la seva versió de La flauta màgica de Mozart fent servir recursos del cinema mut–. Tanmateix, en la seva producció de La guineueta astuta el director alemany ha volgut ser fidel al desig de Janáček, i l’humor hi apareix només puntualment, i sobretot evita la temptació de presentar l’òpera com si fos una proposta especialment adreçada al públic jove. Com és normal, Kosky no renuncia completament al seu estil: per exemple, l’escena de la fugida de la guineueta de la casa del Guardabosc a l’albada, després d’alliberar les gallines i menjar-se-les, és a prop de l’estètica del teatre de varietats, i reforça la idea de pantomima que va especificar el compositor. Però en conjunt, la posada en escena és sòbria i simbòlica. La idea que els éssers humans i els animals formen mons diferents que no s’han de barrejar s’expressa mitjançant el vestuari: cap personatge està caracteritzat com a animal, però mentre que els homes vesteixen rigorosament de negre, els animals porten robes clares que reflecteixen la llum de l’escenari, estan envoltats d’una aura màgica.
I, al final, tot desemboca en la idea principal de la història: la vida és un corrent etern que exigeix un cicle de renovació constant: el que neix ha de morir perquè pugui renéixer novament; i ningú en aquesta òpera és aliè a aquest cicle ni pot evitar participar-hi. Els homes capturen i maten la guineu, i alhora la guineu –i la resta dels animals– fan tot el que és possible per sobreviure, sigui enganyant, matant per menjar o xuclant la sang del Guardabosc adormit, com és el cas del mosquit. La tesi de Janáček és que la natura viva no es pot jutjar amb criteris morals, i per això els seus personatges humans també són ambigus, capaços del pitjor i el millor.
«Els animals i els humans estan diferenciats en la visió de Kosky: els primers estan embolcallats en llum i porten roba clara, els segons són foscos i vesteixen de negre»
En la seva producció, Barrie Kosky ha substituït l’humor directe per l’encís d’una escenografia inundada en llum, que s’expandeix com una vegetació exuberant quan la vida està en la seva esplendor, i que deixa espai a l’acció en els moments argumentals més decisius: l’enamorament de la guineueta astuta i el guillot de pelatge daurat, la mort de la protagonista, i les dues escenes del Guardabosc al principi i al final, quan el cicle de la natura persisteix a mantenir el procés de canvi cíclic. Al final, La guineueta astuta no és una òpera per a infants, però Kosky tampoc renuncia al fet que la vegem (i l’escoltem) amb la innocència i la capacitat de sorpresa que tindríem com si estiguéssim descobrint, just en aquell moment, la crueltat i la bellesa.