La producció de Christof Loy situa l’acció en un llac simbòlic, espai entre la vida i l’art. Rusalka, que no pot parlar ni caminar després del ritual màgic, queda atrapada i frustrada, incapaç de ser estimada. Aquesta proposta moderna i psicològica explora el conflicte entre realitat i fantasia.
L’any 1895, Antonín Dvorák va tornar a Praga després d’haver viscut quatre anys a Nova York, on va estar impartint classes al conservatori de la ciutat. Aquell període va coincidir amb la ratificació definitiva del seu estatus com un dels principals compositors de repertori simfònic i de cambra a escala mundial: de la seva aventura americana, Dvorák va portar la seva novena simfonia, la coneguda com a Simfonia del Nou Món, i per tant la confirmació definitiva de la seva inclusió inqüestionable en la història de la música. Però tot i haver assolit la fama, el respecte i el prestigi, amb més de cinquanta anys el compositor txec encara tenia un somni pendent i una missió per complir: deixar una empremta profunda en l’òpera i, si fos possible, en la seva pròpia llengua. El teatre musical havia estat l’amor més sincer i intens de Dvorák a la seva vida i així ho va indicar el 1904 en una entrevista amb el diari vienès Die Reichswehr (La defensa imperial), en què va declarar que considerava l’òpera com la via més adequada per deixar empremta en la vida i les emocions del públic i reforçar el llegat cultural dels pobles. Quan va morir aquell mateix any, Dvorák havia compost un total de deu òperes, tot i que només una, Rusalka, estrenada el 1901, tindria l'impacte que buscava.
Dvorák va escriure la seva primera òpera, Alfred, el 1870, quan tenia 35 anys. Era una obra altament influenciada per la grandiositat inevitable de Wagner i promoguda per qui va ser el seu mestre i gran protector, Bedrich Smetana, el pare del corrent nacionalista txec. Smetana era, a més, el director musical d’una institució, el Teatre Provisional de Praga, que es va dedicar a activar l’òpera en txec dins de l’Imperi Austrohongarès, on la cultura oficial havia de ser en alemany. Dvorák havia estat músic a l'orquestra del Teatre Provisional i va anar mostrant a Smetana les seves obres de joventut: Alfred estava escrita en alemany i va haver d'estrenar-la en un altre espai, però la seva següent peça, Rei i carboner (1872), ja acceptava plenament les tesis de Smetana: una música moderna i al servei de la construcció nacional del poble txec. Dvorák, però, anava més enllà i el seu enfocament nacionalista es va ampliar a tot el món eslau. En qualsevol cas, les seves òperes van acumular èxits, tot i que només a escala local: el prestigi internacional del compositor es va cimentar gràcies a les seves simfonies, la seva faceta com a director d’orquestra i, ja en els anys que va passar als Estats Units, amb el seu Concert per a violoncel. Dvorák ho tenia tot menys un gran encert operístic internacional.
Això no obstant, un cop instal·lat de nou a Praga, Dvorák va rebre un avís del seu amic Frantisek Subert, el director del Teatre Nacional: un jove poeta, Jaroslav Kvapil, havia escrit un llibret inspirat en les llegendes eslaves i en diversos contes del romanticisme europeu que tractava sobre una ondina, una nimfa dels rius, que anhelava convertir-se en una dona i viure al món dels humans amb un príncep de qui s’havia enamorat. No només seduïa la història —inspirada en La sireneta, de Hans Christian Andersen, i el conte romàntic alemany Ondina, de Friedrich de la Motte Fouqué—, sinó també la seva estreta connexió amb la cultura popular dels pobles de l'est d’Europa.
«Embolcallada en una hipnòtica atmosfera wagneriana, Rusalka és la història d’una nimfa de les aigües que s’enamora d’un príncep humà i que fracassa en el seu intent d’estimar.»
Obsessionat per les moltes possibilitats de l’obra —que a més estava embolcallada en una atmosfera wagneriana de màgia, amor impossible, mort i maledicció—, Dvorák va compondre la música i va arrodonir la seva millor partitura lírica: l’estrena, el 1901, va ser un èxit a Praga i també un fenomen que es va estendre arreu del món, gràcies sobretot al poder hipnòtic de la primera ària de la protagonista, la "Cançó de la lluna". Aquest és el número central i majestuós d’una òpera sense alts ni baixos que va complir el somni de Dvorák: universalitzar la cultura popular txeca i deixar un llegat valuós al seu propi poble.