Després del seu pas per Nova York, Dvorák va tornar a Praga decidit a reprendre la composició operística. El 1901 va estrenar 'Rusalka', inspirada en llegendes eslaves i en 'La sireneta' d’Andersen: una òpera d’aire wagnerià sobre una nimfa que, per amor a un príncep, queda atrapada entre dos mons.
Acte I. Rusalka
Mesicku na nebi hlubokém
L’ondina Rusalka s’ha enamorat d’un príncep i demana a Vodník, el seu pare, que la deixi convertir-se en una dona humana. El geni de les aigües li desaconsella que agafi aquest camí, perquè la destruirà, però ella està disposada a arribar fins al final. Abans de sotmetre’s a un ritual màgic, Rusalka es dirigeix a la lluna i li demana que li doni forces. Aquesta ària, d’un lirisme torrencial i una melodia inoblidable, és el moment més bell i conegut de l’òpera, una peça que s’ha consolidat en el repertori de qualsevol soprano dramàtica.
Acte II. Ballet
Slavnosti hudba
L’interès de Dvorák pel folklore de Bohèmia i la cultura eslava en tota la seva extensió no es va limitar a la mitologia; també va incorporar diverses danses populars a Rusalka, que, a més d’aportar un punt de lleugeresa a la gran densitat de l’obra, li serveixen per diferenciar el món màgic de l’ondina del pla material dels homes. En aquest ballet, que se celebra durant el dia del casament de Rusalka —i que es cancel·larà per una infidelitat del príncep—, no només es mostra la bellesa de les danses txeques, sinó també la incapacitat de Rusalka per ballar-les, ja que les seves cames són febles.
Acte III. Rusalka, príncep
Milácku, znás mne, znás?
Quan Rusalka es transforma en dona, perd la capacitat de parlar i no es pot comunicar amb el príncep. No és fins al final, quan tots dos es retroben al món de les aigües, que es pot produir l'esperat duet entre la soprano i el tenor. Aquest final de l’òpera, en què el príncep mor després que l’ondina li faci un petó, és un moment de passió colpidora i preciosisme líric amb una orquestració en la millor tradició wagneriana. De fet, històricament s’ha trobat una clara relació entre el final de Rusalka i el de Tristan und Isolde.
En escena
El paper protagonista de Rusalka, l’ondina que sacrifica la seva confortable vida eterna al món màgic del geni aquàtic Vodník per una existència humana i mortal, és d’una enorme complexitat per a qualsevol soprano dramàtica. Els factors són diversos i s’acumulen sense pietat: per començar, és un rol cantat en txec, una llengua poc habitual en el repertori operístic, amb una fonètica exigent, i a més el personatge pràcticament no abandona l'escenari durant les gairebé dues hores i mitja que dura l’obra. Això no vol dir que canti sempre, ja que en el segon acte el paper de Rusalka es manté en silenci durant molt temps, però sí que participa en l'acció en tot moment, cosa que implica que la cantant també ha de tenir una important dimensió actoral. Ser Rusalka no és fàcil: els variats sentiments que travessen el personatge —des del desig sexual fins a la desesperació per no trobar una sortida a la seva angoixa existencial, passant per situacions humiliants o en què ha de ser compassiva— fan que aquesta ondina sigui un ésser complex que a més ha de cantar amb una força torrencial.
En resum, Rusalka exigeix tenir cantants excel·lents en termes tècnics, interpretatius i de forma física —el paper important al qual més s'acosta l’ondina de Dvorák és la Isolde de Wagner—, i aquestes cantants apareixen en unitats molt limitades en cada generació. En aquesta dècada, la Rusalka més convincent l’ha cantat la soprano lituana Asmik Grigorian, una intèrpret amb una veu clara i forta i una expressivitat ideal per al remolí d’emocions que envolten Rusalka. Ella serà la protagonista absoluta de sis de les set funcions programades —a la sessió del 6 de juliol, en el marc de la iniciativa Òpera entre generacions, que busca unir membres grans i joves de cada família al voltant de la màgia de l’obra, la russa Olesya Golovneva, una altra gran especialista en aquest paper, li agafarà el relleu— i al seu voltant orbitarà un equilibrat elenc format per talents locals i grans estrelles internacionals. El paper protagonista masculí, el del príncep, escrit per a tenor spinto amb aire wagnerià, el cantarà el polonès Piotr Beczala, excepte a la funció del 6 de juliol, en la qual actuarà el nord-americà Ryan Capozzo.
Els altres papers centrals recauran en una sola veu a totes les sessions programades: el baix grec Alexandros Stavrakakis interpretarà Vodník, el geni de les aigües, i la soprano finesa Karita Mattila serà la princesa estrangera que sedueix el príncep que Rusalka estima. La bruixa Jezibaba la cantarà la mezzosoprano alemanya Okka von der Damerau i els papers menors restants seran per a Manel Esteve (el guardabosc Hajny), David Oller (Lovec, el caçador) i Laura Orueta (Kuchtík, l’auxiliar de cuina). Les tres nimfes del bosc les encarnaran tres cantants joves: Laura Fleur, Alyona Abramova i Julietta Aleksanyan. La direcció musical, finalment, estarà en bones mans: el mestre Josep Pons es posarà un cop més al capdavant de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu per extreure’n tota la densitat de la partitura postwagneriana de Dvorák en el seu darrer podi d’aquesta temporada.