'Rusalka' és una òpera popular no tan representada com seria desitjable que torna al Liceu per tercera vegada en poc més d’un segle, amb una producció simbòlica de Christof Loy i un repartiment enlluernador de grans veus líriques internacionals.
El tipus d’ésser fantàstic que representa Rusalka, una nimfa de les aigües amb qualitats sobrenaturals —per exemple, la immortalitat—, es troba en totes les mitologies occidentals, des de la grecollatina fins a la celta, passant per la germànica; al llarg de la història, aquestes criatures s’han convertit en sirenes, fades, ondines, princeses Disney i, si anem al nostre món de l’òpera, fins i tot en les tres filles del Rin de Der Ring des Nibelungen (L’anell dels nibelungs), de Wagner. En el folklore eslau, que tant interessava Antonín Dvorák, aquestes criatures sempre tenien un component benèfic: podien canviar el món un cop l’any, interaccionar amb els homes i seduir-los, però si fallaven en el seu únic intent s’havien de resignar a no poder tornar al seu estat original i acceptar la seva mortalitat. És a dir, darrere de l’halo fantàstic que envolta la història de Rusalka hi ha un conflicte vital que pot ressonar de moltes maneres, ja que al cap i a la fi aquesta òpera també parla del desterrament, de la passió irracional, de la traïció de la confiança i de la frustració per no trobar un lloc al món. Parla, en definitiva, de la vida.
En la posada en escena dirigida per Christof Loy que ara arriba al Liceu —una coproducció amb el Teatro Real de Madrid, el Palau de les Arts Reina Sofia de València i la Staatsoper de Dresden— l’òpera de Dvorák es desprèn dels més purs (i obvis) marcs fantàstics per funcionar a una escala simbòlica i parlar, per sobre de tot, de la individualitat incompresa i de l’alt preu que es paga quan no s’encaixa en les convencions socials. La proposta del director alemany parteix del plantejament següent: Rusalka és, en aquesta producció, una artista sense cap paper assignat que encara no ha descobert quin és el seu lloc. El món de Vodník, el geni pare de la protagonista, és un llac simbòlic en què la serenitat ha donat pas al desgast pel pas del temps i on habiten tota mena d’artistes que van viure dies millors: hi ha malabaristes, actrius, còmics. Qualsevol criatura d’aquest lloc va tenir en el seu moment la capacitat sobrenatural de crear art i modificar els estats d'ànim. Però no és el cas de Rusalka, que vol fugir i sublimar-se perquè té un desavantatge: està impedida per una lesió, no pot caminar bé i necessita repenjar-se en dues crosses. Aquest món al servei de la imaginació està a prop de l’espai dels homes i Rusalka creu que pot ser el seu lloc: s’ha enamorat del príncep i iniciarà el seu viatge per convertir-se en una dona humana. Però la seva naturalesa fantàstica no encaixarà en aquest altre món prosaic, vulgar i instintiu. El vol transformar amb l’art i l’amor (que potser són el mateix), però fracassa.
«La producció de Christof Loy reflexiona sobre l’estat d’incomunicació i buit en què ens sumim quan l'art deixa de funcionar com el motor de la vida.»
La proposta de Christof Loy, un director que sempre busca construir un pla simbòlic per sobre de la lectura textual dels llibrets de les òperes —i que convida a reflexionar sobre la complexa naturalesa humana—, finalment planteja diverses preguntes: poden existir l'art i l’amor absoluts o són ideals que topen amb un món en què tots som imperfectes? Què passa quan l’art no pot canviar el món a millor? I quina funció tenen els artistes que no troben el seu lloc? El personatge de Rusalka, que durant tota l’òpera viu en un estat permanent d’incomunicació i ansietat, és una figura constantment turmentada: no pot caminar, no pot parlar —almenys des que la bruixa Jezibaba li dona la poció màgica que la transforma en dona, amb uns efectes tan destructius com la que rep Isolde a l’òpera de Wagner que Dvorák tant admirava— i tampoc no pot tornar enrere i penedir-se de les seves decisions. El seu camí, com el de l’art, és un compromís de per vida, en què s’han d'acceptar les conseqüències de les decisions i resistir totes les adversitats. Al final, com en la tragèdia grega, Rusalka genera la seva pròpia catarsi i compleix el seu propòsit creatiu, però es queda sola per sempre.
Tota l’acció de l’òpera es desenvolupa en un mateix espai. Al llibret original, el primer acte té lloc al regne fantàstic de Vodník i l’última escena ens porta al bosc del príncep, mentre que el segon transcorre sencer al castell i el tercer torna al llac d’on va sorgir inicialment l’ondina Rusalka. En aquesta producció, els dos mons, el fantàstic i el terrenal, coincideixen en una franja liminar que representa un híbrid entre llac, castell i teatre que permet la circulació dels personatges i les idees. En aquest marc flexible, Christof Loy ens pot explicar el conte de fades —la fantasia no s’evapora en aquesta producció, sinó que s’infiltra en la realitat de manera insidiosa— amb un llenguatge adult, que al cap i a la fi sempre va ser la funció d’aquest tipus de literatura: tractar temes humans complexos, moralment conflictius, amb una forma exterior simple i una profunditat interior aterridora. Perquè el silenciament, la discriminació, el bullying i la negació de socors són temes seriosos dels quals també parla aquesta producció, que converteix una història aparentment senzilla en una complexa exploració de les relacions humanes.