'La Gioconda' és la darrera gran òpera del romanticisme italià, un pont entre els drames exaltats de Verdi –es va estrenar quan el mestre s’havia retirat de la vida pública– i l’escola verista liderada per Puccini. Inspirada per la grandiositat de Wagner i l’òpera francesa, la història ens transporta a una Venècia fosca i perillosa en què totes les passions humanes, de la gelosia a l’odi, de la venjança a la compassió, de la fe a la cremor sexual, apareixen en la forma més crua, sense matisos.
La Gioconda és una òpera completament inseparable de Venècia. Hi ha altres títols en el repertori que també tenen relació directa amb localitzacions concretes –això també passa, per exemple, amb Tosca i Roma, o amb Andrea Chénier i París–, però, en el cas de la peça de Ponchielli, el llibret indica de manera tan precisa els espais on té lloc l’acció que qualsevol director d’escena tindria problemes per proposar una escenificació abstracta, o portar-la a una altra ciutat per pur caprici. Així, doncs, no hi ha gaires opcions: una producció d’aquesta peça clau del romanticisme italià exigeix que hi hagi canals, escalinates de marbre, ponts i aigua, i a més ha arribat un moment en què el públic no pot concebre una nova representació de La Gioconda sense que vagi acompanyada d’un tour per la ciutat de la llacuna.
El jove director d’escena francès Romain Gilbert ho ha entès així, i quan va rebre l’encàrrec d’una nova producció de La Gioconda –per part del Teatro San Carlo de Nàpols i del Gran Teatre del Liceu, que farà coincidir les representacions del 2026 amb el 150è aniversari de l’estrena de l'òpera a Milà–, va decidir que la presència de Venècia era innegociable, però que construiria una Venècia diferent de la que mostren les postals i les fotografies de les guies turístiques. El llibret que va escriure Arrigo Boito, per exemple, indicava que el primer acte havia de transcórrer a prop de la Boca del Lleó –una antiga bústia per dipositar denúncies anònimes davant la Inquisició veneciana–, i més concretament la que està situada al primer pis del pati interior del Palau Ducal, just al costat de la magnífica Scala d’Oro; el radi de l’acció s’ampliava fins a la Piazzetta –l’extrem de la plaça de Sant Marc que dona a la llacuna– i a l’entrada de la basílica que hi ha just al fons del pati. El tercer acte té lloc a l’interior de la Ca d’Oro –el palau més famós del Gran Canal–, i el quart, en un enclavament fosc de l’illa Giudecca, tradicionalment el lloc més pobre i truculent de la ciutat, on sempre passava alguna cosa horrible.
“Coincidint amb el 150è aniversari de la seva estrena a Milà, el Liceu recupera una de les peces clau del repertori romàntic italià, una tempesta perfecta d’emocions”
La decisió de Gilbert per fer la posada en escena, finalment, va ser evocar la Venècia lúgubre i traïdora, però sense caure en una literalitat previsible. Per exemple, el decorat del primer acte no imita el pati del Palau Ducal, però sí que és un gran emplaçament venecià –hi ha un espai obert, un edifici noble, una església i s’intueix l’aigua a la dreta–, que qualsevol persona es podria trobar passejant pels carrers de la ciutat. Alhora, Gilbert ha superposat diverses versions de Venècia: hi ha la lluminosa, la del Carnaval i la festa, la de l’alegria, cosa que es transmet principalment en el tercer acte amb el famós número de la “Dansa de les hores”, que recrea un ballet de cort i els personatges de la commedia dell’arte amb fidelitat històrica gràcies a la coreografia de Vincent Chaillet i el vestuari de Christian Lacroix. Però, juntament amb la Venècia monumental, també hi ha la Venècia nocturna, aquella en què el crim i la traïció amenaçaven en qualsevol racó. Segurament, aquesta és la solució escènica més reeixida de la producció, ja que a més subratlla de manera molt intensa tot el mal que recorre la història, i que encaixa bé amb el curs històric que va començar a recórrer Venècia al segle XIX, quan va es va convertir en una ciutat abandonada, decadent i on la riquesa de segles enrere havia donat pas a la proliferació de tota mena d’històries de fantasmes i relats depriments.
Gràcies al treball d’il·luminació de Valerio Tiberi, la Venècia que es presenta en aquesta proposta està submergida en un clarobscur que serveix molt bé per mostrar les forces morals que lluiten en aquesta història, el mal absolut representat per Barnaba i la generositat suïcida de la Gioconda. En el primer acte, hi ha un equilibri entre tenebres i llums; és un moment de la història que transcorre de dia, i encara hi ha un marge d’esperança abans que es desencadeni la catàstrofe. Però a mesura que avancen els actes, i l’acció passa a desenvolupar-se de nit i en espais apartats de Venècia, el pes metafòric de la foscor és cada cop més gran. D’aquesta manera, la producció de Gilbert accentua la sensació de fatalitat i el creixement exponencial de la maldat, que conclou de manera insuportable en el quart acte i el tancament de l’òpera.
“La producció de Romain Gilbert s’adequa fidelment al llibret i proposa una escenografia clàssica, amb jocs d’ombres, que ens porta a la Venècia del segle XVII”
Ho fa sense haver de forçar una situació que, per si mateixa, ja és exagerada en l’aspecte dramàtic: Gilbert en té prou amb una localització evocadora i un joc de llum oportú per crear una atmosfera adequada, i així deixar que l’argument es desenvolupi sense distraccions i els cantants puguin rendir vocalment. Perquè el gran valor de La Gioconda rau en la seva col·lecció de melodies d’una gran bellesa. Aquesta és una baula forta en la cadena històrica que connecta el bel canto de principis del segle XIX amb la generació del verisme de Mascagni i Puccini –als quals Ponchielli, per cert, va fer classe al conservatori de Milà–, i els moments de delicadesa i passió afloren en el moment més inesperat. És una òpera difícil de cantar i els intèrprets necessiten que tot al seu voltant els faciliti la concentració i l’esforç vocal. Aquesta producció té en compte això, i per això és tan adequada: ens submergeix en la història, i alhora ens rescata de tota la foscor que conté, la qual cosa permet que la música, juntament amb Venècia, s’emporti tot el protagonisme.