Werther, amant apassionat i atribolat, encarna el martiri de l’amor i la sensibilitat extrema. La seva mort, elevant el suïcidi a un gest tràgic i poètic, va inspirar l’“efecte Werther” i encara avui reflexiona sobre el dolor, la melancolia i la fragilitat humana.
Marina Tsvetàieva, la meva poeta-mèdium, va escriure que Goethe havia alliberat Werther de la pesta oferint al seu heroi la mort que el personatge desitjava fervorosament: un tret al cap i una llarga agonia abans de morir. La pesta de l’amor, en deia ella; Goethe l’allibera de la pesta de l’amor. I és veritat: Roland Barthes va fer de Werther la figura arquetípica que estructura Fragments d’un discurs amorós. Per Barthes, Werther encarna l’amant passional i atribolat, la intensitat ardent, el desig absolut i la condemna final, el suïcidi. Però Werther funciona sobretot com a exemple d’una altra cosa: de com el discurs de l’enamorat s’estructura a partir de mites, repeticions històriques i llocs comuns. Barthes no teoritza el sentiment de l’heroi, sinó que dissecciona les seves paraules emotives. I és la mort, aquell destí fatal, que salva Werther de la pesta de l’amor, cert. Però la mort és, sobretot, un altre tòpic de la passió desbridada. De quina altra manera pot acabar l’estima no corresposta?
Tanmateix, la mort de Werther és molt més que el lloc comú que van fundar els romàntics, la mala estrella que persegueix els enamorats solitaris. La llegenda diu que va desplegar una veritable pandèmia de suïcidis entre joves europeus que, després d’haver llegit el llibre, i d’haver-lo llegit bastant malament, es van vestir com l’heroi, es van apuntar la pistola a la templa i es van fer volar el cap d’un tret. D’aquí va sorgir la idea que escriure del suïcidi és contagiós i que convé no parlar-ne si no volem acabar matant-nos tots: l’efecte Werther. I el seu revers és l’efecte Papageno, que recorre a La flauta màgica i al desig frustrat de Papageno de penjar-se quan se li apareixen màgicament els tres genis per recordar-li que viure paga la pena. Escriure del suïcidi el prevé, i convé parlar-ne si no volem acabar matant-nos tots.
Contalles a banda, Werther representa el martiri de l’amor i de la sensibilitat extrema, i també la fundació d’un nou estil internacional de patiment, com deia Al Alvarez. Viure no és fàcil, i viure amb intensitat encara ho és menys. Ell es mata per una causa elevada, que no és material ni pragmàtica: l’amor n’és el motiu. El seu gest va convertir el suïcidi en una declaració elegant i elevada, allunyada del malestar prosaic i banal, com ho eren els diners.
Avui el gest de Werther ens sembla desmesurat: qui es mata per passió? Quan els joves europeus se suïcidaven disfressats d’heroi, un oficial va dir que algú que es mata per no poder dormir amb la seva enamorada és un idiota, i que un idiota més o menys al món no té gens d’importància. Entenem a què es refereix. Així i tot, el patiment del jove ens fa encara de mirall, ens imanta. Els motius que porten algú a matar-se són, avui, inescrutables i misteriosos: hi ha el desamor i la pobresa, la solitud i la incomprensió, la melancolia i la por, el dolor i l’angoixa, la malaltia. Sigui com sigui, el dolor de Werther, aquell jove desfermat, encara diu alguna cosa de nosaltres; té a veure amb aquells moments en què l’existència fa figa, quan viure resulta feixuc i enutjós, quan el futur s’enfosqueix de mala manera i el passat esdevé una llosa. Això és, també, el que li ocorre a Werther: hi ha vegades en què la vida esdevé un llenguatge illegible, en què existir resulta ser una cosa insuportable. Crec que aquesta obra tracta d’això.
Pol Guasch
Escriptor