Werther

Estrenada en alemany a la Wiener Staatsoper el febrer del 1892, va tenir un èxit moderat. No serà fins a les representacions a Ginebra i a París en la versió francesa que es va imposar com una de les millors obres del compositor.   
  
El paper de Werther, per la seva dificultat vocal, és sovint anomenat el Tristany francès; i reserva per a Charlotte algunes de les pàgines més intenses i dramàtiques de tot el repertori. Xabier Anduaga (en el debut en el paper) i Matthew Polenzani s’alternaran amb les Charlotte de Kristina Stanek i Elmina Hasan. Unes veus prodigioses faran que ens capbussem en aquesta partitura, que no és més que una confessió íntima de sentiments continguts, expressions interiors a partir d’una colpidora i delicadíssima línia melòdica i un elegant embolcall orquestral.  
  
Aquesta nova producció, provinent de la Scala de Milà i signada per Christof Loy, està centrada en els mecanismes interpersonals i els aspectes psicològics dels personatges. Amb un enfoc íntim dels protagonistes, els situa en una elegant i essencial escenografia nítida ambientada en els anys cinquanta, en la qual presideix una gran paret horitzontal que tanca l’acció dels papers centrals i els asfixia en les seves emocions més profundes. Aquest mur divideix el món de la intimitat domèstica, els afectes i els sentiments (el de la família, al qual Werther no podrà entrar mai) del món exterior. La nuesa de l’espai fa que els elements adquireixin una carga simbòlica addicional molt suggeridora.   
  
El conformisme i la norma de la convenció seran una presó impossible de vèncer i el que marcarà el seu destí per enfrontar-se a la tragèdia personal i a la mort com a única sortida. Charlotte hi arribarà massa tard. Werther ja està morint mentre ella li declara el seu amor desesperat. A fora, els nens canten el naixement de Jesús. Un contrast impressionant que ens posarà la pell de gallina.