Walter Benjamin va morir a Portbou el 1940 fugint de la França ocupada. Aquest suïcidi inspira una òpera amb llibret d'Anthony Madigan, que explora la seva vida intel·lectual i mística. La música, dirigida per Ros-Marbà, evoca l'avantguarda modernista europea amb un toc mediterrani. Descobreix aquesta òpera sobre Walter Benjamin i la seva connexió amb Portbou.
El filòsof alemany Walter Benjamin es va treure la vida a Portbou el 26 de setembre de 1940, després d'haver ingerit una dosi mortal de morfina. El dia abans, acompanyat de la guia Lisa Fittko, havia travessat juntament amb altres jueus exiliats la frontera entre França i Espanya mentre fugia dels nazis —coneguda com a ruta Líster—, després d'abandonar París quan va ser ocupada pels alemanys a l'inici de la Segona Guerra Mundial. La seva esperança era arribar a Lisboa per embarcar cap a Amèrica, però va quedar atrapat en un escabrós laberint burocràtic: el visat de Benjamin no li permetia sortir del poble i entrar a Espanya. Si hagués tornat a França, hauria estat detingut per la Gestapo. Benjamin no sabia que les restriccions de pas es relaxarien dies més tard, i per això la seva decisió resulta encara més tràgica, tot i que també és cert que, en aquell moment de la seva vida, cansat i amb una afecció al cor, no tenia gaire esperança pel futur. En qualsevol cas, la mort prematura d'un dels pensadors més influents de la primera meitat del segle XX va comportar un episodi tràgic en la història d'Europa, tant per l'obra que no va arribar a escriure —el Llibre dels passatges va quedar incomplet, i la maleta plena de papers que duia es va extraviar—, com per ser un clar exemple de la despietada barbàrie de la guerra i d'una de les seves pitjors seqüeles, l'exili.
«L'obra se centra en el pensament, els amors i l'espiritualitat del filòsof Walter Benjamin a partir de l'últim episodi de la seva vida, el seu suïcidi a Portbou el 1940.»
Aquest episodi marca l'inici i el final del llibret que va començar a escriure Anthony Carroll Madigan ja fa més de 15 anys. Madigan va ser un important cantant, pianista, educador, actor i promotor vinculat a les arts amb un vincle estret amb Barcelona i Madrid, la ciutat on va morir el 2020, als 71 anys. Havia nascut a Nova York, però va arribar de molt jove a Espanya i va desenvolupar el gruix de la seva carrera professional aquí —va fundar una companyia de teatre còmic inspirada en la commedia dell’arte del segle XVIII, va donar classes de cant, va actuar en sèries de televisió—, i tot això el va apropar en un determinat moment de la seva vida al mestre Antoni Ros-Marbà, uns quants anys més gran que ell, amb qui va forjar una llarga amistat. Madigan i Ros-Marbà van col·laborar en un llibre de converses, Un acto de libertad, i també en el primer projecte d'òpera conjunt, que ha acabat sent Benjamin a Portbou.
Després d'indagar en la vida i l'obra de Walter Benjamin, Madigan va escriure un llibret en anglès —amb parts en alemany i en francès— que explica el final de filòsof a la Costa Brava, i ofereix també una sèrie de flashbacks que expliquen diversos episodis de la seva vida intel·lectual i sentimental. L'òpera es divideix en dos actes i 13 postals o escenes —Benjamin era un àvid col·leccionista de postals i el número 13 era simbòlicament important per ell, d'aquí la denominació i divisió de Madigan—, i en el seu desenvolupament argumental assistim a disputes teòriques— amb el seu amic Gerhard Scholem, la seva cosina Hannah Arendt i el dramaturg Bertolt Brecht—, problemes familiars, romanços —amb la seva amant russa, Asja Lascis— i la fugida de París, així com diversos llampecs místics en què apareixen dos personatges simbòlics que també recorren l'obra de Benjamin, el Nan Geperut i l'Angelus Novus. En conjunt, es tracta d'una vívida impressió del triomf intel·lectual i la tragèdia vital d'un filòsof clau del segle XX, i encara un dels més estudiats actualment.
«El mateix compositor dirigirà les dues funcions programades, que es representaran en una versió semiescenificada amb el suport d'una instal·lació de llums de l'estudi Playmodes.»
Antoni Ros-Marbà ha dedicat la major part de la seva carrera professional a la direcció d'orquestra i és, sens dubte, el mestre català més important de la segona meitat del segle XX; però també és important com a compositor, encara que el seu decàleg sigui menys extens del que es mereix. Ros-Marbà sempre ha tingut un peu en la tradició i en la cultura popular —ha compost sardanes i ha arranjat els himnes de Catalunya i el del centenari de l'FC Barcelona, per exemple—, i l'altre en l'avantguarda posterior a Schönberg, i la partitura de Benjamin a Portbou ret compte d'aquesta doble activitat. Ros-Marbà havia compost cantates com Tirant lo Blanc, però mai una òpera: segons les seves paraules, ha intentat trobar el punt d'unió entre el modernisme alemanys de l'època de Benjamin —Hi ha passatges dodecafònics, d'altres expressionistes, la forma de cant és majoritàriament part de l'expressió recitada coneguda com a sprechgesang— i un aire mediterrani del qual Ros-Marbà no pot ni vol desempallegar-se. La partitura es va acabar el 2015 i, finalment, després de molts retards i notícies tristes, com la mort de Madigan i una pandèmia que va obligar a ajornar els plans que es van traçar inicialment per a la seva estrena, debutarà mundialment al Liceu, amb el mateix Antoni Ros-Marbà dirigint des del podi, als seus 88 anys, la que segurament sigui l'obra més llarga, complexa i personal de la seva vida.
