'Giulio Cesare' és una òpera ambientada en el passat, però no és una òpera històrica: el seu interès rau en com presenta els arquetips i els valors humans eterns, però adaptats als interessos polítics del segle XVIII. De la mateixa manera, Calixto Bieito transporta l’òpera a un present —d’escenografia austera i vestuari modern— per explorar, segons els criteris de l’època actual, aspectes com la lluita pel poder i la immoralitat que se’n deriva, l’obsessió pel sexe, el desig de venjança i la necessitat del perdó en un món cada cop més consumit per la violència i l’egoisme.
Händel va compondre durant la seva extensa carrera prop de 40 òperes, i se sol considerar Giulio Cesare in Egitto —aquest és el títol original— com la millor de totes, la que exhibeix el desplegament musical més hàbil i la millor caracterització dels personatges. Si això és així —i hi ha un consens bastant sòlid al respecte—, és per diversos motius, i el principal és que Händel va poder treballar en aquesta peça sota unes condicions úniques en tota la seva trajectòria: amb el millor equip a la seva disposició, un bon pressupost i molt de temps per compondre.
El 1711, després d’una breu trajectòria musical a Hannover i en diversos estats de la península Itàlica, el jove Händel va arribar a Londres com a acompanyant i músic de confiança de l’aleshores futur rei Jordi I, que havia reclamat el tron d’Anglaterra i consolidaria el seu regnat a partir del 1714. Allà, amb el privilegi del monarca, va començar a treballar en la construcció d’un espai per a l’òpera d’estil italià, que era pràcticament desconeguda pel públic anglès. Després de la seva primera estrena, Rinaldo —que va obtenir un èxit rotund—, Händel es va guanyar la confiança de la casa reial i des del 1715 va disposar d’un teatre propi per a les seves estrenes, el King’s Theatre de Haymarket, i d’un pressupost per consolidar una companyia artística de primer nivell, amb instrumentistes virtuosos, poetes —el llibretista Nicola Francesco Haym va escriure i adaptar diverses històries per a ell— i, per descomptat, cantants espectaculars, com el famós (i capriciós) castrat Senesino.
«Giulio Cesare és considerada la millor de les prop de 40 òperes que va compondre Händel, gràcies a un llibret d’alta qualitat i un conjunt d’àries emocionants.»
A partir del 1719, Händel va rebre, a més, el suport extra d’un grup d’aristòcrates que va finançar els seus projectes a l’empara d’una institució, la Royal Academy of Music, pensada per consolidar l’òpera a Londres i, durant molts anys, va poder treballar amb comoditat, acumulant triomfs i guanyant-se el favor d’un públic —principalment noble— que havia rebut amb interès la novetat de l’òpera.
Així, el 1724, Händel va voler demostrar tot el seu poder amb una peça, Giulio Cesare, per a la qual va reservar un temps extraordinari. Normalment, Händel enllestia la composició d'una òpera en poques setmanes —i, quan no tenia temps, n'entregava un reescalfat, un pasticcio—, però a aquesta li va dedicar diversos mesos d'estreta col·laboració amb el llibretista Haym i el seu equip de cantants, va cercar una complexitat més gran de l'argument i va allargar la durada de l'obra. El resultat va ser un increment exponencial de la qualitat artística, un nivell que mai va arribar a superar fins que es va retirar definitivament de l'òpera el 1741, sí que el va superar, però, en el format a què es dedicaria principalment a partir del 1735, l'oratori en anglès.
Giulio Cesare està basada en diversos textos romans d'història —principalment, en el poema de Marco Anneo Lucano, La Farsàlia, escrit en temps de l’emperador Neró— que documentaven la guerra civil que, un segle abans, havia enfrontat Juli Cèsar i Pompeu. La derrota de Pompeu es va produir als afores d’Alexandria, que és on comença la història adaptada per a l’òpera: en arribar victoriós a Egipte, Cesare es troba que el faraó Tolomeo, en un intent de guanyar-se el seu favor i evitar que el destitueixi del tron, ha mort Pompeo i li ha tallat el cap. Aquesta decisió irritarà el general romà i aquesta presa de partit farà que diversos personatges vulguin aliar-se amb ell per satisfer els seus interessos: Cornelia i Sesto —la vídua i el fill de Pompeo— voldran matar Tolomeo, i la reina Cleopatra intentarà seduir Cesare perquè l’ajudi a destronar el seu germà.
L’òpera flueix amb naturalitat perquè les emocions que projecten els personatges són universals: l’ambició pel poder, el desig de venjança, la compassió, la demanda de justícia... Al final, tal com ocorre en l’òpera seriosa del segle XVIII, Giulio Cesare destaca els valors més nobles del governant, que restitueix el poder de Cleopatra, perdona els seus enemics i forja una aliança política entre Roma i Egipte. I tot això acompanyat d’un impressionant arsenal d’àries —vuit per a Cleopatra i set per a Cesare, sense tenir en compte les dels personatges secundaris—: duets, cors, simfonies i l’escriptura orquestral més colorista i densa de les òperes de Händel. Una obra mestra que resisteix molt bé el pas del temps.