Händel va dedicar més temps del compte a aquesta peça per polir-ne les qualitats: una orquestració rica, melodies inoblidables i una dimensió dramàtica difícil de veure en l'òpera barroca. La producció de Calixto Bieito se centra en els aspectes morals de la història i, sobretot, en el costat fosc del desig i del poder.
Malgrat que a Giulio Cesare hi abunden els personatges històrics, alguns del tot coneguts, com el general romà Juli Cèsar i la reina egípcia Cleòpatra, no vol dir que l'obra tingui una intenció documental. L'òpera seriosa del segle XVIII, d'entre les quals aquesta en seria un clar exemple, buscava, sobretot, en els esdeveniments del passat i els relats mitològics, un model de conducta, una guia moral per mostrar les virtuts i els defectes del caràcter humà. I malgrat que la base del relat la trobem en diferents textos clau (i esbiaixats) de la historiografia romana —la Farsàlia de Lucano i els Comentaris de la guerra civil de Juli Cèsar, entre d'altres—, l'interès del llibretista Nicola Francesco Haym, que va adaptar una primera versió del 1676 de Giacomo Francesco Bussani per a una òpera composta per Antonio Sartorio, no es tractava tant de reconstruir una trama, sinó de reflexionar sobre el poder. Hi ha un verb que es repeteix constantment al llibret i que comparteixen diversos personatges de l'òpera: governar.
«Bieito no aborda aquesta òpera com un document històric, sinó com una exploració de la naturalesa humana, sobretot quant a la dimensió tòxica de l’obsessió pel poder.»
Els personatges principals estan obsessionats amb assolir el poder a qualsevol preu: Giulio Cesare vol reafirmar la seva victòria contra Pompeo, per això atorga el perdó a la seva vídua i al seu fill —i extingeix, així, qualsevol desig de venjança sobre ell, que acabaran projectant en el rei Tolomeo—, mentre aquest aspira a dominar Egipte en solitari i per això assassina Pompeu, per complaure Cesare. Cleopatra, per part seva, utilitza les seves infal·libles armes de seducció per atraure Cesare i fer servir el seu poder contra Tolomeo. I així es confronten diferents maneres de governar: amb violència i crueltat o amb generositat i virtut.
Per tant, Giulio Cesare és un catàleg extens de passions humanes i, de la mateixa manera en què a Haym i Händel no mostraven un especial interès pels fets —però sí per les motivacions més profundes dels personatges—, al director d'escena burgalès Calixto Bieito tampoc li obsessiona el rerefons històric, sinó tot el que aquesta òpera pot explicar sobre la naturalesa humana. La seva proposta, una coproducció entre el Gran Teatre del Liceu i la Dutch National Opera, que es va rebre amb molt d'entusiasme en la seva estrena a Amsterdam el 2023, transporta la trama a un temps present molt genèric que es percep essencialment en el vestuari —Giulio Cesare, Tolomeo i els seus ajudants, Curio i Achilla, vesteixen de forma elegant, amb vestit i corbata, com si fossin membres d'un govern o del consell d'administració d'una multinacional— i en la neutralitat de l'escenari. Bieito proposa una escenografia funcional i, fins a cert punt, asèptica, amb una estructura flexible al centre de l'embocadura que serveix de plataforma perquè els personatges hi pugin, en baixin o apareguin pel darrere. A això s'hi suma un fons obscur, una il·luminació intensa sobre els cantants i, en l'episodi del Parnàs —a l'inici del segon acte—, l'ambient lumínic és més oníric i càlid, ja que és el moment en què Cleopatra llueix els seus dots de seducció.
«L’escenografia minimalista deixa prou espai per emfatitzar la dramatúrgia perquè els personatges es mostrin com a arquetips dels seus conflictes morals.»
Però el que marca realment aquesta producció és la dramatúrgia, la manera en què Bieito caracteritza cada personatge segons la seva psicologia, i com la tensió entre els diferents desitjos articula el desenvolupament de la trama fins al final, quan Giulio Cesare triomfa gràcies a la seva generositat i compassió, una altra via —menys cruel, però igualment eficaç— per vèncer els enemics i aconseguir el poder que apareix representada en l’ofrena que fa a Cleopatra: un tron que, seguint la memorable tradició provocadora i iconoclasta de Bieito, és una tassa de vàter. La història de Giulio Cesare, a més, està farcida de moments cruels o d'una astúcia perversa que ofereixen a Bieito l'oportunitat de colpejar els espectadors evitant els excessos escènics gratuïts i, per tant, servir-se de recursos com l'erotisme, el fastig o el ridícul per completar el diagnòstic psicològic dels personatges. Per exemple, a l'inici del primer acte, l'emissari de Tolomeo, Achilla, entrega a Cesare el cap del seu enemic, Pompeo.
En el llibret, Cesare es mostra horroritzat en veure les restes sagnants del seu rival. A l'escena, com era d’esperar, es mostra el cap perquè el públic pugui compartir el disgust del personatge amb un recurs escènic clarament explícit. I encara un altre exemple: per aconseguir l'ajuda de Cesare, Cleopatra es fa passar per Lidia, una de les serventes, per tal de seduir-lo. Es presenta davant seu com una jove atractiva —molt del segle XXI, amb xandall, caputxa i vambes— amb l’esperança d’excitar la libido d’un home impressionable que ràpidament inicia un ritual de festeig desvergonyit i força groller.
«Fidel a la naturalesa explícita del llibret, Bieito aprofita diferents moments del text per confrontar el públic amb la violència i la pulsió sexual més primària.»
Bieito, de tota manera, mai intenta ser gratuït o vulgar. Tots aquests matisos escènics —en les mirades, en el contacte físic entre personatges, en l’attrezzo que emfatitza aspectes cruels o impulsos primaris— capgiren la tesi de partida: Giulio Cesare és una òpera sobre el poder i sobre les posicions morals que pretenen conquerir-lo o conservar-lo, però que alhora ridiculitza aquells que són seduïts pel poder, ja que, tot i que el llibret suggereix que al final la virtut s’imposa a la mesquinesa, en realitat el comportament honrat de Cesare és fals, no està al servei d’un bé absolut, sinó d’un interès personal. La moralitat, per tant, és clara: el poder sempre és deshonest, per molt que es presenti amb bones intencions.