El Werther de Xabier Anduaga arriba al Liceu en el seu debut en el paper

Des de la seva publicació el 1774, la primera novel·la de Johann Wolfgang von Goethe, Die Leiden donis jungen Werthers (en català, Les tribulacions del jove Werther), va esdevenir un èxit rotund a l’Europa de la Il·lustració perquè imaginava un esperit nou per a un temps que estava a punt de canviar. Werther anticipava el romanticisme: les seves idees centrals eren el desig d’una vida senzilla, l’admiració per la natura i l’exaltació de les passions, en oposició a la fe en el coneixement i el racionalisme. En Werther és un jove idealista, sensible davant les coses belles —els jardins, la poesia, la joventut— i que pren una decisió fatal: si no pot aconseguir l’amor de la Charlotte, la dona que adora, la seva vida no té sentit; per tant, tria morir d’un tret abans que suportar una llarga vida d’infelicitat. Durant diverses dècades, les pàgines de Werther van ser un manual d’ús per a les primeres generacions del romanticisme. Molts joves el van prendre com a model: es vestien com el personatge, anteposaven les passions als deures i, fins i tot, alguns –es coneixen al voltant de quaranta casos– es van suïcidar de la mateixa manera que el personatge. Una història així, per tant, havia de desembocar en l’òpera, l’art que exalta totes les passions.

Retrat del jove apassionat

Jules Massenet va abordar la seva versió de Werther més d’un segle després de la publicació del llibre de Goethe, a la fi de la dècada de 1880, i finalment va aconseguir estrenar-la a Viena el 1892. L’èxit que va obtenir, en certa manera, va acabar tancant el fantàstic cicle del Romanticisme amb una òpera trista i sentimental, que troba els seus millors moments quan els personatges estan al caire de la desesperació, perquè la dura realitat saboteja les seves emocions més profundes, la seva necessitat d’estimar de forma intensa i absoluta. Cal buscar l’origen de Werther el 1886: aquell any, poc després del gran èxit que havia obtingut amb Manon dos anys abans, Massenet va assistir al festival de Bayreuth amb el seu editor, Georges Hartmann, que li va regalar una traducció al francès de Werther per llegir durant el viatge. Allà es va submergir en la música de Wagner i en l’esperit romàntic i va decidir portar la història a l’òpera. Ho va fer amb un llenguatge orquestral més dens que el que havia emprat fins a aquell moment, cosa que afegeix densitat i dramatisme a l’obra.

«La història tracta la relació d’amor no correspost entre l’idealista Werther i la jove responsable Charlotte, que conclou amb el suïcidi inevitable del protagonista.»

La versió de Massenet no és exactament fidel a la història de Goethe, que és una novel·la epistolar i, de fet, força difícil d’adaptar amb fidelitat. Però sí que en recull l’argument bàsic: En Werther és un jove aficionat a la poesia que arriba a un petit poble alemany, Wetzlar, i entra en contacte amb la família de l’alcalde. Aquest té diversos fills petits i dues filles grans, òrfenes de mare: la Charlotte i la Sophie. En aquell moment, la Charlotte està sola, ja que el seu promès, l’Albert, va marxar fa sis mesos en un viatge de negocis i encara no ha tornat. Un dia convida en Werther a un ball perquè l’acompanyi. A l’òpera, en Werther i la Charlotte encara no s’han conegut, i en una escena preciosa, ell se n’enamora a primera vista. En tornar del ball li confessa el seu amor, però la Charlotte l’ha de rebutjar: està compromesa amb l’Albert i, a més, va jurar a la seva difunta mare que s’hi casaria. En aquell instant, en Werther nota com se li parteix el cor: la Charlotte és fora del seu abast i sense ella no vol viure.

El desenvolupament de l’òpera transcorre a través de més trobades entre en Werther i la Charlotte, que no fan més que augmentar la desesperació del jove. En el tercer acte es veuen per última vegada, per Nadal: ella li recorda la seva passió per la poesia, li lliura uns versos d’Ossian que ell havia traduït i en Werther s’esfondra completament. En aquest moment de l’obra canta la seva ària més colpidora: «Pourquoi me réveiller ?». Decidit a morir, roba les pistoles de l’Albert i torna a casa seva. Allà es dispara un tret i, mentre agonitza, la Charlotte va a trobar-lo. A l’escena final, ella confessa que l’estima, però ja és massa tard.

El debut mundial de Xabier Anduaga en el paper de Werther

El rol de Werther és un dels més importants i exigents del repertori per a tenor líric, i en les funcions del Liceu comptarem amb un intèrpret de primer nivell: el donostiarra Xabier Anduaga, que s’enfrontarà a un repte ben estimulant. Anduaga debutarà el paper a Barcelona —és a dir, el cantarà íntegrament per primera vegada—, la qual cosa ens permetrà ser testimonis de la seva impressionant evolució i d’una de les fites que marcaran la seva carrera d’ara endavant. En el mateix paper també podrem sentir el tenor nord-americà Matthew Polenzani. L’altre personatge important, la Charlotte, escrit per a mezzosoprano, el defensaran Kristina Stanek i Elmina Hasan, i l’Albert, el promès de la Charlotte, serà per als barítons David Oller i Carlos Daza. El públic del Liceu també podrà tornar a escoltar el gran baix barceloní Stefano Palatchi, que assumirà el paper de l’alcalde, així com les sopranos Sofia Esparza i Leonor Bonilla en el paper de Sophie. De la direcció musical se n’encarregarà el mestre Henrik Nánási.

«El tenor Xabier Anduaga s’enfronta a un dels reptes més apassionants i exigents de la seva carrera: ha triat el Liceu per debutar el paper protagonista complet.»

Werther és, sens dubte, una de les òperes més completes i memorables de Massenet, un compositor que va signar més de 25 títols i que compta amb diversos clàssics en el seu repertori. Massenet mai va deixar de ser un romàntic que va buscar temes en grans obres de la literatura universal —El Quixot, El Cid, Manon Lescaut—, però amb Werther va assolir el cim de la seva maduresa, no només per la riquesa i la varietat de colors de l’orquestra, sinó també per l’equilibri del drama. Tot i que l’òpera té moments individuals de gran bellesa, com les dues àries d’en Werther i l’ària de la Charlotte en el tercer acte, fins a arribar a la commovedora escena final, l’important d’aquesta òpera és el conjunt. Té una estructura circular perfecta, la totalitat del drama brilla per sobre de les parts individuals —que són, com es diria col·loquialment, la cirereta del pastís— i, sobretot, captura l’essència de la personalitat d’en Werther, el seu desig desesperat d’una felicitat impossible perquè és incapaç d’anteposar el sentit comú a les seves pulsions íntimes. Malgrat tot, és inevitable sentir compassió per aquest personatge, perquè tothom ha sentit i estimat de la mateixa manera desesperada que en Werther.

Una exploració psicològica de l’ànima turmentada

La producció que presentem en aquestes funcions la signa l’alemany Christof Loy, un director d’escena habitual al Liceu en les últimes temporades (Eugene Onegin, Rusalka) i que sempre es caracteritza per buscar les qüestions de fons de la història. Tot i que sempre ofereix escenografies belles, funcionals i intel·ligents, Loy no vol quedar-se en la façana de les històries, sinó que busca entrar en la psicologia dels personatges, tractar-los com a éssers humans complexos i comprendre’n les motivacions. Aquesta proposta discorre en un únic espai dividit en dos nivells de profunditat i que serveix per ambientar la casa de la Charlotte, la plaça pública de Wetzlar i la casa d’en Werther. Però aquest espai té una dimensió simbòlica: com més al fons succeeix l’acció, més a prop està de la realitat; com més a la vora de l’escenari, més pertany al món de les emocions i els desitjos d’en Werther. El vestuari, dissenyat per Robby Duiveman, és molt fidel al personatge: Goethe va indicar que duia una armilla groga, i el nostre Werther anirà vestit així. També és molt important la il·luminació, dissenyada per Roland Edrich i que anirà subratllant subtilment l’ambient i la tensió de cada escena.

Al llarg de la història, Werther ha estat una obra adaptada a altres llenguatges: ha estat recreada àmpliament en la literatura posterior, existeixen versions en cinema i, per descomptat, des de finals del segle XVIII també van començar a aparèixer les primeres òperes. No obstant això, avui ha perdurat només la de Massenet, la més fidel a l’esperit del personatge, profundament humana, musicalment excel·lent, commovedora fins i tot en els petits detalls, una veritable apoteosi romàntica.

Moments musicals clau

Acte III, Charlotte
«Je vous écris de ma petite chambre»

La Charlotte és al seu escriptori, repassant unes cartes que li va enviar en Werther. En recordar-lo, s’emociona i canta la seva ària, en què expressa sentiments contradictoris: l’afecte que sent pel jove, però també el deure de mantenir-se’n allunyada pel bé del seu matrimoni. L’orquestra acompanya el cant, que tendeix cap al registre greu, amb una harmonia tremolosa que reflecteix el dolor que domina al personatge, però també amb un instant més lluminós, amb un breu moment per a l’optimisme… abans que entengui que la seva felicitat no és possible, ni amb en Werther ni sense ell.

Acte III, Werther
«Pourquoi me  réveiller ?»

La Charlotte recorda a en Werther el seu amor pel poeta Ossian i li mostra uns versos que ell havia traduït temps enrere. En aquest moment, en Werther s’enfonsa: entén que si no té l’amor de Charlotte, res, ni tan sols la poesia, el podrà salvar. L’ària és breu i concisa, però d’una perfecció formal admirable: en poques línies de màxima intensitat queda completat el retrat interior d’en Werther, un home extremadament sensible que, davant la impossibilitat d’assolir el seu ideal, finalment rebutja la vida i la bellesa de la natura. Després d’aquesta escena, decidirà finalment abandonar la Charlotte i tornar a casa seva, on es matarà d’un tret.