La brillant producció firmada per David McVicar
“Cada vegada que s’estrenava una obra, ella anava a veure-la, i mai li faltaven tres coses que sempre recolzava en la vora de la seva llotja de platea: els seus binocles, una petita bossa de bombons i un bouquet de camèlies”
Capítol II, Alexandre Dumas: La dama de les camèlies.
La traviata, o Violetta Valéry, és una cortesana de París amb una vida molt glamurosa que ven el seu cos com a La dama de les camèlies, de Dumas fill, l’origen de l’òpera de Verdi. Una dona amb llum pròpia que, malalta de tuberculosi, haurà de sacrificar el seu amor pur per Alfredo Germont per les convencions socials. El pare d’Alfredo no aprova la relació i la reputació familiar es posa en dubte.
Violetta, inicialment consumista i vanitosa, serà la nova víctima d’un sistema capitalista que és devorador de somnis. Amb una música brillant i virtuosa, critica amb brutalitat la societat de les aparences, una màquina que destrueix personalitats; especialment quan són dones que aspiren a ser lliures. Així, Sempre libera, l’ària més cèlebre de Violetta, és un himne, un crit desesperat per reclamar un espai que ella encara no sap que està a punt de perdre. És possible rastrejar els orígens d’aquesta història fins a una figura històrica: la cortesana Marie Duplessis, que va morir de tisi l’any 1847. Poc abans de la seva mort, Duplessis va tenir un breu enamorament amb Alexandre Dumas (fill), qui va transformar aquest capítol personal en una novel·la semiautobiogràfica: La dama de les camèlies, publicada l’any 1848.
Després, Dumas va adaptar l’obra per al teatre, estrenada al Théâtre du Vaudeville de París el 2 de febrer del 1852. Giuseppe Verdi sovint s’inspirava en el teatre francès. Ernani i Rigoletto es van basar en obres de Victor Hugo i, pocs mesos després de l’estrena de La dama de les camèlies, Verdi ja havia decidit que seria la base per a la nova òpera que li havia encarregat La Fenice de Venècia. Al costat del llibretista Francesco Maria Piave, Verdi va crear un dels drames més realistes de la seva carrera, una òpera que no evita les tensions morals i mèdiques del material original, temes que considera “assumptes contemporanis”.
Verdi va enfrontar-se amb els seus contemporanis per la seva pròpia moral hipòcrita.
El rol de Violetta demana una cantant i actriu excepcionalment versàtil. Es diu —amb raó— que l’ideal és que el paper sigui interpretat per tres sopranos diferents: una per a cada acte. La soprano Nadine Sierra, reina d’aquest teatre, encarnarà la tràgica heroïna juntament amb Javier Camarena, el carismàtic tenor mexicà que serà el seu “caro Alfredo”. El trio de papers principals el completa el baríton verdià Artur Ruciński.
La brillant producció firmada per David McVicar anuncia la vulnerabilitat de la “camèlia” en el presagi d’aquest anhel trencat.
Òpera en tres actes
Llibret de Francesco Maria Piave basat en La dame aux camélias d’Alexandre Dumas fill.
- Estrena absoluta: 06/03/1853 al Teatro La Fenice de Venècia.
- Estrena a Barcelona: 25/10/1855 al Gran Teatre del Liceu.
- Darrera representació al Liceu: 30/12/2020.
- Total de representacions al Liceu: 267.
Amb el suport de:
Dates i entrades
| Turn E | |||||
| Turn PD | |||||
| Turn D-H | |||||
| Turn PC | |||||
| Turn B | |||||
| Turn G | |||||
| Turn A | |||||
| Turn PE | |||||
| Turn P | |||||
| Turn F AD | |||||
| Turn C | |||||
| Turn T |
Fitxa artística
- Direcció d'escena
- David McVicar
- Coreografia
- Andrew George
- Escenografia i vestuari
- Tanya McCallin
- Il·luminació
- Jennifer Tipton
- Producció
- Gran Teatre del Liceu, Scottish Opera (Glasgow), Teatro Real i Welsh National Opera.
- Cor del Gran Teatre del Liceu (Pablo Assante, director)
- Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
- Director
- Giacomo Sagripanti
