L’última òpera de Monteverdi recupera un episodi històric de l’antiga Roma per tractar la podridura moral de l’ésser humà quan aspira a obtenir el poder. Calixto Bieito dirigeix una producció en què els personatges ens mostraran el pitjor del seu món interior: el narcisisme, la vanitat, la luxúria i l’addicció a la mentida.
La clau per comprendre la gran dimensió immoral que té L’incoronazione di Poppea la podem trobar amb claredat al començament i al final de l’òpera, dues parts subtilment connectades per un mateix fil argumental. En el pròleg de l’obra, les deesses Virtù i Fortuna entaulen una polèmica sobre la seva influència en les persones; cadascuna s’atribueix una importància absoluta. Però llavors arriba el déu Amore, que clou el debat argumentant que la pulsió eròtica és el motor del món i es proposa demostrar-ho. Al final de l’òpera, Amore té raó: Nerone i Poppea celebren el seu matrimoni després d’alimentar voraçment una lascívia incontenible, ella per obtenir la corona imperial i ell utilitzant el seu poder per sadollar la seva concupiscència sense mesura. Per tant, Amore, que aquí equival al sexe, és més important que la sort o la rectitud moral: si ho deixem tot en mans de l’atzar o de la recompensa per les bones accions, el resultat serà el fracàs. Només la voluntat de poder —fent servir un concepte posterior de Nietzsche— permet, efectivament, consumar tots els desitjos.
Tot i això, hi ha una altra varietat d’amor tan poderosa —i perillosa— com l’impuls sexual, i és la que Calixto Bieito introdueix en aquesta producció tan aplaudida, que es va estrenar a l’Opernhaus de Zuric el 2018 i que no ha deixat de fascinar des d’aleshores. Aquest amor és l’amor envers un mateix, és a dir, l’autoestima, el narcisisme. Tots els personatges de l’òpera, fins i tot els que semblen virtuosos, es deixen emportar no solament pel desig, sinó també per l’ego: Ottavia es creu que és la virtut personificada, i aquesta fe en la justícia és la que la porta a menysprear la capacitat de reacció d’una bèstia com Nerone, i al racional Seneca li espera un destí semblant, obligat a suïcidar-se per haver qüestionat les pulsions incontrolables de l’emperador. La supèrbia, que és una altra forma de narcisisme, xoca contra l’egolatria, i en aquesta obra ningú no s’escapa de retre culte a la seva personalitat aviciada.
Aquest és el punt de partida que pren Calixto Bieito per a la seva producció: tots els personatges ens ofereixen dues cares, una de pública i una altra de privada. La pública la determina una aparença moderada, però és en l’expressió privada, quan ningú no mira, on trobem la veritat i la podridura moral de cadascú. Per mostrar aquest narcisisme, l’escenari està disposat com un oval, dissenyat per l’escenògrafa Rebecca Ringst, per on els personatges es mouen —l’orquestra cap al centre, gràcies a la petita dimensió que tenen els ensembles barrocs—, però tant el fons de l’escenari com els laterals, les llotges de prosceni, estan ocupats per més d’una desena de pantalles en les quals els cantants apareixen mostrant els seus pensaments i els seus desitjos inconfessables. Això implica una preproducció molt ambiciosa —s’ha d’enregistrar i editar tot abans de l’estrena; d’això se n’encarrega la videoartista Sarah Derendinger—, però l’esforç paga la pena, perquè Bieito aconsegueix que puguem entrar en la intimitat d’aquests pensaments i desitjos, per anticipar-ne així les accions. La mirada de l’espectador, doncs, s’ha de moure més que mai, ja que només es pot comprendre la dimensió total d’una actuació si se suma la part escènica amb la rèplica de la pantalla.
Parlant del públic, aquesta producció té una altra característica especial, que és la disponibilitat de seients en una Grada Premium, que permeten seguir l’òpera en el mateix escenari, situats a pocs centímetres dels músics i els cantants. Com que la producció de Bieito passa per exposar el contrast entre el fons immoral i la superfície vanitosa dels personatges, no hi ha res millor per apreciar-ho que veure-ho molt de prop. D’aquesta manera, la Grada Premium és una possibilitat d’estar a l’òpera en una situació privilegiada i de gaudir de l’experiència des d’un punt de vista insòlit, des de tan endins com és possible. Perquè… adquirir una d’aquestes entrades, no és potser una manera de compartir la nostra vanitat, el nostre desig de ser vistos?
Més enllà d’això, la idea de Calixto Bieito permet fer una cosa molt important: extreure tota la riquesa dramàtica de l’òpera i donar l’opció als cantants de mostrar-se amb l’expressivitat complexa que exigeixen la música i el llibret. La primera òpera barroca, la del període del settecento —la immediatament anterior a l’explosió de l’òpera seriosa de compositors com Händel—, tenia una estètica musical molt diferent de la que s’imposaria més tard, quan el centre del desenvolupament argumental fossin l’alternança entre recitatius gairebé secs i àries da capo. Monteverdi proposava un llenguatge menys cantat i més recitat, però ben conjuntat en la confluència entre actuació i veu: els cantants no tenien tants números lírics, però havien de recitar les seves parts amb un afecte sublim i acompanyar la veu amb una gestualitat i una expressió a l’altura de la qualitat literària del llibret.
En aquell temps encara se sentia pròxima la influència que va inspirar el naixement de l’òpera, la tragèdia grega clàssica, i L’incoronazione de Poppea és possiblement la darrera gran obra d’aquell període primitiu que aparentment ens és llunyà, però que ens continua parlant dels mateixos temes que ens preocupen: la corrupció en el poder, el sexe com a motor de la vida, la força del mal i la dificultat per controlar-lo. La producció que ara arriba al Liceu tracta de tots aquests temes acostant el llenguatge barroc a la sensibilitat actual, en què la tecnologia ens ajuda a canalitzar les mateixes pulsions i a assimilar-les com si fossin noves. En algun moment s’havia d’incorporar l’estètica de les xarxes socials a l’òpera, i aquest moment ha arribat amb aquesta valenta coronació de Poppea, convertida en emperadriu, però també en reina del selfie i influencer d’Instagram.