L’incoronazione di Poppea és una radiografia de l’abjecció, una òpera en què el mal venç el bé, sense que hi hagi cap lectura moralitzadora ni cap heroisme elevat.
Al llarg de la seva vida, Claudio Monteverdi va compondre almenys deu òperes, de les quals n’han sobreviscut, de manera més o menys íntegra —és a dir, en conservem el llibret i una bona part de la partitura— un total de tres. L’incoronazione di Poppea va ser la darrera, es va estrenar el 1642, quan Monteverdi tenia setanta-cinc anys, i és una mostra excel·lent del corrent més renovador que va tenir lloc en el drama musical cap a la meitat del segle xvii: el de l’òpera civil a Venècia. L’òpera com a tal havia nascut una mica abans del 1600 a Florència, i poc temps després Monteverdi ja havia signat per a la cort de Màntua la que es considera com la primera obra significativa d’aquest gènere singular, La favola d’Orfeo, el 1607. En aquella època, l’òpera era un entreteniment per a l’aristocràcia que tenia el seu espai en els salons dels palaus més rics d’Itàlia, però el 1637 es va produir un gran canvi: l’òpera es va consolidar a Venècia —on Monteverdi treballava des de feia anys com a mestre de música de la basílica de San Marco—, i ho va fer com un espectacle obert a tothom: iniciativa privada i sotmesa al gust del públic, el que manava era la taquilla. Venècia era aleshores una república comerciant rica que acollia visitants de tot Europa, i la llicenciosa temporada de Carnaval era el gran esdeveniment lúdic de l’any. Era en aquell temps quan els primers teatres obrien les portes i presentaven les noves obres, i en certa manera estaven en sintonia amb els valors polítics venecians.
L’incoronazione di Poppea va ser la primera òpera inspirada en un episodi històric i no en una llegenda mitològica, i tracta, a partir de textos clàssics de Tàcit i Suetoni, d’un episodi d’avarícia i immoralitat a la Roma imperial: els esforços de la cortesana Poppea —esposa aleshores del general Ottone— perquè l’emperador Nerone es casi amb ella i així pugui ascendir al tron com a emperadriu. Poppea és la nova amant de Nerone i les seves maquinacions per aconseguir el seu objectiu no tenen pietat amb ningú: manipula l’emperador perquè repudiï la seva dona legítima, Ottavia; busca la manera de matar el conseller Seneca, que creu que l’emperador s’està comportant d’una manera temerària, i aconsegueix que Ottone sigui desterrat. Un cop Poppea treu del mig tots els seus rivals, la recompensa cau com una fruita madura: Nerone, que sempre s’ha guiat per la luxúria, finalment accepta Poppea i ella esdevé emperadriu. Com se sol dir, la finalitat ha justificat els mitjans, i una lectura literal de l’argument ens explica que el millor camí per assolir un objectiu és el de l’atropellament, la traïció i l’ús del capital sexual. En definitiva, aquesta és una òpera en què el mal venç, no hi ha cap lectura moralitzadora, cap heroisme elevat.
Malgrat això, hi ha una lectura més profunda en L’incoronazione di Poppea. El llibretista de l’òpera va ser Giovanni Busenello, un advocat venecià amb aficions poètiques que pertanyia a un cercle literari anomenat Accademia degli Incogniti. Els Incogniti eren intel·lectuals amb un sistema de valors republicans que percebien l’aristocràcia com la pitjor forma de govern, i en l’òpera, en certa manera, es percep aquest punt de vista, ja que lluny de ser una glorificació del mal, utilitza les tècniques de la tragèdia grega —explicar una situació amb la màxima crueltat possible— perquè el públic observi les conseqüències d’un comportament immoral i d’un mal govern. Segurament, la intenció de Busenello i Monteverdi era generar el rebuig del públic envers la luxúria i la insensatesa de Nerone —què passa quan un líder polític només s’ocupa del seu propi plaer?— i l’ambició anorreadora de Poppea. I tot això amb l’acompanyament d’una música que és una de les més boniques de tot el settecento operístic, sens dubte la millor obra que s’ha conservat del primer mig segle de l’òpera.