La producció de Christof Loy recull l’esperit original de l’obra i la presenta en un format íntim i minimalista.
Inspirat en la novel·la de Puixkin, Txaikovski va concebre 'Eugene Onegin' com una òpera de cambra, una unió d’escenes líriques en què va tractar temes com la solitud, els desitjos incomplerts i les oportunitats perdudes. La producció de Christof Loy recull l’esperit original de l’obra i la presenta en un format íntim i minimalista.
- Josep Pons dirigirà l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu fent brillar una partitura romàntica de gran potència emocional. L’acompanyarà un elenc excepcional format per Svetlana Aksenova i Kristina Mkhitaryan en el rol de Tatiana i Audun Iversen i Iurii Samoilov encarnant el personatge d’Eugene Onegin.
- Representada per primera vegada el 2020 a Oslo, la proposta firmada per Christof Loy és una coproducció del Liceu amb la Den Norske Opera i el Teatro Real. El director reflexiona el pas del temps en un espai reduït a la mínima expressió, on afloren els sentiments més íntims.
- Eugene Onegin es podrà veure en directe per LICEU+LIVE el dia 8 d’octubre i el dia següent, el 9 d’octubre hi ha haurà una funció exclusiva per la comunitat Under35.
- Eugene Onegin té el suport de Telefonica
Barcelona, 12 de setembre de 2023. El Liceu obre les portes de la temporada 23/24 amb Eugene Onegin de Piotr Ílitx Txaikovski, títol imprescindible del romanticisme rus. Un any més, el mestre Josep Pons s’encarrega de dirigir la primera òpera de la temporada, que estarà a l’escenari del Gran Teatre del Liceu del 27 de setembre fins el 8 d’octubre. En aquesta ocasió es presenta una coproducció del Liceu amb la Den Norske Opera (Oslo) i Teatro Real (Madrid) amb el segell de Christof Loy, proposta estrenada el 2020 a Oslo. Molt lligada al text original, aquesta producció, fuig dels tradicionalismes per apostar per una escenografia minimalista que ajuda a subratllar l’interior dels personatges.
Basada en una de les històries més conegudes de la literatura russa del segle XIX, Eugene Onegin va ser la primera òpera que Txaikovski va abordar seriosament, després de diversos èxits en el ballet i la simfonia. Plantejada inicialment com una peça de cambra, articulada a partir d’escenes líriques, finalment va assolir la glòria gràcies a la seva qualitat compositiva, la bellesa del cant i la seva capacitat per exaltar emocions profundes. La va estrenar el 1879, al Teatre Mali del Conservatori de Moscou, amb un elenc amateur format per joves estudiants, però la potència emocional de la partitura era difícil d’amagar, i finalment va acabar passant als grans teatres: dos anys més tard Eugene Onegin s’estrenava al Bolxoi de Moscou, i la seva fama perdura fins avui com una de les grans òperes romàntiques, en forma i fons, per la seva exquisida manera de mostrar les turbulències de l’ànima humana.
La producció
El director d’escena alemany Christof Loy divideix el desenvolupament de la història en dos segments caracteritzats per una escenografia distintiva: “Solitude”, que recull el primer acte i part del segon, i “Loneliness”, que comença amb el duel entre Onegin i el seu amic Lenski, i arriba fins a la conclusió. El primer concepte fa referència a estar sol —aquesta solitud buscada i temporal, mentre que el segon respon a una soledat no desitjada i sense solució. Per això, la primera part de la funció se centra en Tatiana —que s’aïlla en els llibres, però que anhela obrir-se al món per mitjà d’un amor pur—, mentre que la segona situa el focus sobre Onegin, que, creient que podria conquerir Tatiana en qualsevol moment, descobreix que ha arribat tard, que l’ha perdut i que s’haurà d’enfrontar a un final de vida incert i sense companyia.
Loy sol plantejar produccions amb un marcat toc minimalista, situa molt pocs elements a la vista del públic i entén l’escenari com un llenç en blanc, cosa que a la segona part es podrà advertir d’una manera directa, ja que converteix l’espai de l’acció en una mena de caixa compacta il·luminada per una llum blanca potent. L’escenografia triada —que signa Raimund Orfeo Voigt— és la mateixa per a tota l’òpera: una sala enorme amb dues finestres i una entrada, a penes decorada a la primera part, i el mateix marc, però amb una sola porta, per a la segona, en què es busca reforçar de manera simbòlica com el món es va tancant i reduint al mínim per a Onegin, un home que ho va poder tenir tot i acaba sense res. Andreas Heise firma la coreografia i el moviment escènic de la producció, que pren un protagonisme essencial en el dinamisme de l’obra i acaba desenvolupant gran part de l’acció.
El paper central d’Onegin el cantaran el baríton noruec Audun Iversen —que resulta perfecte per encarnar l’heroi romàntic caigut que va imaginar Puixkin tant en la veu com en l’expressió i el seu aspecte físic— i el jove ucraïnès Iurii Samoilov, una de les grans sensacions de la nova generació. Lenski el cantaran un altre jove talent, el rus Alexey Neklyudov, i un veterà tan fiable com el barceloní Josep Bros. El tercer rol masculí, el Príncep Gremin, serà per als baixos Sam Carl i Adam Palka. El personatge central de Tatiana el defensaran dues sopranos excepcionals: la russa Svetlana Aksenova, que ja el va cantar a Oslo, i la seva compatriota Kristina Mkhitaryan. Finalment, Olga serà per a una mezzo de gran projecció, la russa Victoria Karkacheva —guanyadora d’Operalia el 2021—, i per a la valenciana Cristina Faus, actualment en un moment dolcíssim de la seva carrera.
Argument
La característica que uneix més estretament Tatiana Larin i Eugene Onegin, els dos personatges principals d’aquesta òpera, és que en moments diferents de la història senten el desig de viure de manera solitària i, alhora, deixar d’estar sols. Tatiana, per exemple, és al principi de la història una jove dama camperola absorbida per la lectura a qui no li interessa gens la vida social, però quan coneix l’elegant dandi Eugene Onegin, trasllada a aquest home jove i elegant totes les fantasies d’amor romàntic i aventures que ha llegit a les novel·les, fins al punt d’enviar-li una apassionada carta d’amor. Això no obstant, Onegin es veu a si mateix com un esperit lliure, no es creu fet per al matrimoni, i rebutja Tatiana sense pensar-s’ho: és massa aviat per abandonar la seva vida sense lligams. Però quan arribem al final de la història, 16 anys després de la primera trobada entre Eugene i Tatiana, la situació ha canviat: ella ha madurat, s’ha casat amb un príncep ric i bondadós, i és Eugene qui comprèn l’error que va cometre no acostant-se a aquella jove en un primer moment; finalment rebutjat, haurà d’afrontar la resta de la seva vida en una solitud ja no buscada, sinó condemnatòria.
Amb el suport de:
