Georges Bizet va arribar a Carmen a proposta dels llibretistes, Meilhac i Halévy, que buscaven a un compositor jove i hàbil per traslladar a l’òpera una història original de Prosper Mérimée ambientada en una Espanya violenta, salvatge i taurina. Malgrat que va fracassar en la seva estrena el 1875, un any després l’obra havia començat a ser celebrada com una genialitat.
L’origen de la història de Carmen es troba en una novel·la de 1845 escrita per Prosper Mérimée, el fill d’una rica família de París que va visitar Espanya en els anys 30 del segle XIX, quan era jove i l’atreia l’aventura. Mérimée recorria Andalusia amb María Manuela Kirkpatrick, duquessa de Montijo i mare d’Eugenia, futura emperadriu de França, quan va saber d’una història bàrbara que aparentment va tenir lloc en aquelles terres agrestes: un bandoler gelós havia assassinat una gitana temperamental en un atac de gelosia, i per això havia estat arrestat i posteriorment executat. Successos com aquell es devien donar sovint, però a Mérimée li va causar tal afectació que diversos anys després el va transformar en una novel·la que, en gran manera, va condicionar la mirada francesa sobre Espanya al segle XIX, representada com una terra sense llei, cruel i primitiva, en la qual rituals de lluita com la tauromàquia marcaven el pols d’una nació més prop de la barbàrie que de la civilització.
Aquesta mirada exòtica cap a l’exterior era habitual a França durant la segona meitat del segle XIX, en part deguda a la fascinant exploració d’orient que s’estava donant en aquell moment. Novel·les com Salambó, de Flaubert, i òperes com Thaïs, de Massenet, buscaven inspiració en l’antic Egipte, i el mateix Georges Bizet, abans de compondre Carmen, ja havia tractat el tema exòtic en peces com Les pêcheurs de perles —ambientada a Ceilan— o La jolie fille de Perth, que es localitza en una Escòcia medieval, tan fantasiosa com l’Andalusia taurina de Mérimée. A Bizet li va arribar l’encàrrec de Carmen a través dels llibretistes Henri Melhiac i Ludovic Halévy, que havien trobat en la novel·la una història de partida sòlida i amb possibilitats, i després d’obtenir l’interès de l’Opéra Comique, necessitaven un compositor eficient per dur a terme la tasca. Bizet era jove llavors —tenia 34 anys el 1872, quan el projecte va començar a donar els seus primers passos—, però la seva carrera estava entrant en una fase ascendent. Bizet hauria preferit un encàrrec per a la Grand Opéra, el teatre en el qual qualsevol compositor desitjava triomfar a París, però Carmen li permetia moltes possibilitats que va aprofitar generosament. El llibret havia transformat la història, ja que l’havia convertit en una celebració de la llibertat individual i l’emancipació femenina de la gitana protagonista, malmesa per la gelosia monstruosa de Don José —que l’assassina al final del quart acte—, i aquesta mescla d’emocions va permetre a Bizet combinar el que és frenètic amb el que és majestuós.
La història és senzilla: Don José, un general de brigada de l’exèrcit espanyol, cau embruixat per Carmen, una gitana temperamental que té un gran do, fer perdre el cap als homes. Per ella, Don José renunciarà a tot —família, honor, salut— sense obtenir res més que el menyspreu i l’abandó posterior: Carmen preferirà Escamillo, un torero d’èxit, i deixarà Don José sol i en la misèria. La seva reacció visceral serà la venjança per gelosia, i assassinarà Carmen a Sevilla, a les portes d’una plaça de toros. Bizet va construir la seva partitura amb ritmes d’aire folklòric espanyol—els més eminents són la seguidilla i l’havanera, que coneixia gràcies a llibres de música, perquè no va visitar mai Espanya—, diverses àries líriques d’enorme passió, hereves de les de mestres com Gounod, i un motiu recurrent, lent i fosc, que anticipa la mort de Carmen. La imaginació de Bizet va ser en aquesta ocasió desbordant: en les seves prop de tres hores, l’òpera no abaixa ni el ritme ni el nivell, no li sobra res. Ara bé, el primer públic a París, en la seva estrena de 1875, no ho va percebre així, i Carmen va ser rebuda inicialment amb fredor: no va ser fins al seu pas per Viena, un any més tard, quan va començar a admirar-se com a l’obra mestra que és. Un èxit que Bizet no va poder gaudir, perquè va morir —d’un atac al cor barrejat amb, explica la llegenda, la tristesa pel seu fracàs inicial— tres mesos després de l’estrena. Ens consola que la posteritat, almenys, sí que hagi estat justa amb ell.
