L’artista es submergirà en la melangia de la partitura per reflexionar sobre el pas del temps, la vellesa i la pèrdua de la memòria.
Barcelona, 21 de febrer de 2024. En el món ple de ferides que planteja el Winterreise, Joan Fontcuberta posa en diàleg la seva obra amb la música de Schubert. L’artista, amb uns codis molt inequívocs i personals, s’endinsa en la melangia de la partitura de Schubert per reflexionar sobre el pas del temps, la vellesa i la pèrdua de la memòria. El Winterreise és el cicle de lieder més complex, enigmàtic i ombrívol de Franz Schubert.
Escrit al final de la seva vida, consta de 24 cançons sobre poemes de Wilhelm Müller que narren la història d'un viatger solitari que travessa un paisatge hivernal mentre reflexiona sobre temes com la soledat, la pèrdua i la desesperació.
D’una bellesa inquietant, el Winterreise és una invitació a la melancolia profunda, els episodis del qual marquen un viatge desesperat d’un home traït, que prendran vida a l’escenari del Liceu amb el baríton Michael Volle acompanyat al piano per Helmut Deutsch. Aquest Viatge d’hivern, que compta amb la direcció escènica d’Anna Ponces, és una proposta interdisciplinària que fa un paral·lelisme amb el procés d’una persona que pateix Alzheimer.
Amb un respecte total al protagonisme dels intèrprets, la proposta planteja una senzilla acció escènica i un embolcall visual que il·lumina el sentiment melancòlic dels lieder. Las imatges projectades són majoritàriament fragments de majestuosos paisatges alpins trobats a un arxiu fotogràfic malmès per l’acció de la humitat i els fongs. Aquesta situació de degradació ens aboca a una paradoxa: concebudes originàriament com a testimonis duradors, aquestes fotografies es tornen amnèsiques, com si patissin Alzheimer. Constitueixen una cal·ligrafia de l’oblit ja que la fotografia que s’esvaeix no és més que el mirall d’una memòria que es perd.
El projecte que vertebra la col·laboració entre l’artista i el Gran Teatre del Liceu exposa el procés de transformació de les mateixes fotografies per diferents patologies. Aquestes són organismes com un metabolisme orgànic i tenen un cicle propi: neixen, creixen, es reprodueixen i moren. El seu deteriorament comença, mitjançant un procés químic, quan les condicions no són òptimes. Fontcuberta rescata aquestes fotografies malaltes, que han patit algun tipus de trauma, quan gairebé han desaparegut i perdut la informació que contenien.
El resultat d’aquesta venjança/amnèsia de les imatges és alhora poètic i nostàlgic. Unes fotografies que han perdut la seva materialitat però que, encara mutants, en un acte creatiu de reciclatge fotogràfic, ens projecten noves imatges molt poderoses. Una proposta que planteja un diàleg entre allò natural i allò sobrenatural.
Susanna Rafart ha escrit per a l’ocasió els poemes que acompanyen l’espectacle. Agafant com a base els poemes de Müller i l’abstracció del treball de Joan Fontcuberta, Rafart crea un univers simbòlic sobre l’abandonament romàntic i la follia.
La seva obra s’emmarca en una poètica-mirall de la veu, on la riquesa del seu lèxic no serveix per embellir imatges projectades amb un preciosisme refinat, sinó que està al servei de la cerca d’una semàntica desencarnada on els mots s’organitzen al voltant de les emocions humanes.
