El Messies té un tema cristià —l’anunci de l’arribada de Jesucrist, la seva mort i l’ascensió al cel—, però Robert Wilson ha buscat ampliar l’abast de l’oratori de Händel i convertir-lo en un viatge espiritual més ampli. Per a això se serveix del seu estil personal —lluminós, abstracte, en el qual l’acció es contraposa amb una sensació estàtica a l’escenari— per recrear, així, una sèrie d’escenes de gran alè poètic.
Robert Wilson, quan parla de la peça sobre la qual se sosté la seva producció, sol insistir que es tracta d’El Messies de Mozart i no del de Händel. Això requereix una explicació, perquè certament El Messies és i sempre serà una composició de Händel —sens dubte, és la seva obra més famosa—, però el que interpretaran l’orquestra i els cantants a les pròximes funcions del Liceu serà un oratori amb canvis importants respecte de l’original. El 1789, Mozart treballava amb regularitat per a un aristòcrata rellevant de la cort imperial de Viena, el baró Gottfried van Swieten, amb el qual no només compartia la passió per la música, sinó la pertinença a la francmaçoneria.
Van Swieten va ser un àvid col·leccionista de partitures i mecenes d’alguns dels compositors més notables de finals del segle xviii —no només va emparar Mozart, sinó que també va treballar amb Haydn i va ajudar Beethoven en els primers anys—, i un dels seus entreteniments consistia a organitzar vetllades musicals on s’estrenaven noves obres o s’interpretaven peces del passat. Per a Mozart, per exemple, la proximitat amb Van Swieten no només li va aportar feina i prosperitat —és famosa la seva frase, escrita en una carta del 1790, en què assenyalava que gràcies a la protecció de la cort imperial es trobava davant “el llindar de la seva plenitud”, sense saber que moriria un any després—, sinó també coneixement de primera mà: a la biblioteca del baró va poder estudiar la música de Bach.
Entre altres tasques, Van Swieten va encarregar a Mozart que adaptés diversos dels oratoris de Händel que conservava als seus arxius, perquè es poguessin representar en les funcions privades que organitzava a Viena. Entre el 1788 i el 1789, doncs, va fer arranjaments per a Acis and Galatea i El Messies, i un any després va fer el mateix amb Alexander’s Feast i l’Ode for St. Cecilia’s Day. Realment, Mozart no va transformar la música —no va afegir cap part nova ni va alterar les harmonies o melodies de l’obra original—, sinó que la va adaptar als requisits de l’acústica de finals del segle xviii: va arreglar l’orquestració per a un grup instrumental més gran i poderós, i va canviar la tessitura de diverses veus, triant generalment registres més greus que a l’original. També va utilitzar com a llibret una traducció a l’alemany del 1775 dels poetes Friedrich Gottlieb Klopstock i Christoph Daniel Ebeling per a unes representacions anteriors a Hamburg que va dirigir un dels fills de Bach, Carl Philipp Emanuel. En qualsevol cas, aquest tipus d’arranjaments no es podien considerar —ni tan sols avui— una intromissió a la veritat de la composició de Händel, ja que el primer Messies que es va sentir —a Dublín, el 1742— era sensiblement diferent dels que s’interpretaven cap al final de la vida del compositor.
El 1741, Händel va deixar d’escriure òperes i es va centrar exclusivament en la forma de l’oratori. Un col·laborador seu, el poeta Charles Jennens, li va oferir un llibret que agafava textos dels llibres profètics de l’Antic Testament i passatges dels Evangelis i les cartes dels apòstols del Nou Testament, i que tractava sobre l’enviat de Déu que salvaria les ànimes del món. En realitat, El Messies no explica una història —almenys no amb personatges, ni amb un argument—, sinó que aborda el tema del Messies a partir de l’anunciació i la reflexió teològica. Händel va compondre una música majestuosa, i encara que la primera representació a Londres (1743) no va tenir èxit, a poc a poc va anar calant entre el públic.
A partir del 1750, El Messies ja va ser una obra popular, es va anar adaptant a espais cada cop més grans —va créixer, per tant, la mida de l’orquestra i del cor— i, des del 1772, també es va interpretar fora de la Gran Bretanya. Així va arribar la partitura a la col·lecció de Van Swieten, i més endavant a Mozart, que li va afegir la seva màgia cosmètica perquè El Messies fos una obra mestra amb dues aparences: la barroca original i la classicista posterior, totes dues igual d’emocionants i colossals.
