A mig camí entre el drama turbulent del verisme italià i la tradició lluminosa del bel canto, Adriana Lecouvreur, estrenada el 1902, és una de les òperes italianes més extraordinàries i prestigioses. Inspirada en la vida —i la mort— d’una actriu francesa del segle XVIII, és un vehicle de lluïment per a les grans sopranos liricodramàtiques, una peça compacta, de gran bellesa musical amb àries memorables, que s’embolcalla en un luxe enlluernador en l’aclamada producció d’època de David McVicar.
El director d’escena escocès David McVicar ha carregat durant anys amb la imatge d’enfant terrible de l’òpera, i se li ha atorgat amb massa freqüència l’etiqueta d’agitador amb esperit punk que cerca, en les seves produccions, un detall provocador o un marc transgressor que generi una certa sensació d’incomoditat o commoció entre el públic. El que sí que és cert és que McVicar té produccions que juguen conscientment amb aquesta idea, i en les quals hi ha intel·ligents referències a la cultura pop, un alt voltatge sexual, representacions morboses de la mort, la malaltia i el dolor, i fins i tot referències explícites a les drogues.
Però tal com ell ha explicat en diverses ocasions, cap de les decisions que pren no és capritxosa: sosté que el seu deure com a director d’escena és ser un intermediari entre l’obra i el públic —ser un humil serf del geni, com diria Adriana Lecouvreur—, i facilitar que les històries s’entenguin, que els temperaments dels personatges es percebin amb claredat i que les òperes més antigues, i per tant més allunyades culturalment del públic actual, ens puguin arribar sense dificultats. Per aconseguir-ho, McVicar pren decisions que poden resultar sorprenents o inesperades, però que sempre resulten eficaces: a les seves mans, qualsevol òpera es torna diàfana, ens arriba sense dificultat i amb una enorme quantitat d’informació complementària de gran valor.
A Adriana Lecouvreur, com ja havia fet en dues produccions més que també s’han vist al Liceu —les d’Andrea Chénier i La traviata, que tornarà la temporada vinent—, McVicar va optar per una escenografia d’època, de principis del segle XVIII, que ens trasllada al temps en el qual van succeir els fets originals que van inspirar l’òpera de Cilea. En aquest cas, no hi ha cap gest postmodern, ni una sola concessió a l’estil informalment conegut com a eurotrash: aquesta producció és rica en cotilles i vestits luxosos amb faldilles amb forma de copa, perruques empolsades, levites amb botons brillants i un encisador aire francès, tot dissenyat per Brigitte Reiffenstuel.
«McVicar juga amb la ideal del teatre dins del teatre, tot convertint als espectadors en testimonis d’una doble obra que es multiplica en escena com un joc de miralls»
La decoració de Charles Edwards ens transporta sense subterfugis als llocs especificats en el llibret: la Comédie Française, una vila noble als afores de París, el saló d’un palau, un apartament humil. Per mostrar l’acció de l’òpera i ampliar el seu significat no fa falta res més, i aquesta és una bona mostra de la intel·ligència escènica de McVicar, que només necessita ser provocador quan hi ha algun obstacle que s’interposa entre l’obra i el públic. Si no és així, el normal és que l’obra flueixi sense interferències.
A més de tot això, hi ha dos temes centrals que recorren Adriana Lecouvreur i als quals McVicar dona una importància principal: l’art com a experiència divina, i l’amor com a passió incontrolable. La seva dramatúrgia, doncs, incideix en aquests aspectes d’una manera tan intel·ligent com eficaç. Adriana Lecouvreur és la història d’una actriu enamorada i arrossegada contra la seva voluntat a l’interior d’un triangle sentimental que posa fi a la seva vida, i el món del teatre està molt present en el llibret.
«Estrenada a Londres el 2010, aquesta producció s’ha convertit en l’opció més habitual per recuperar l’òpera, gràcies a la seva claredat argumental i la seva elegància visual»
McVicar situa l’acte I a les bambolines de la Comédie Française, però treballa l’escenari —presidit per un bust de Molière just a l’embocadura— com si fos un mirall: mentre la companyia es prepara per sortir, també veiem les seves accions a escena, aparentment observades per un altre públic invisible que estaria a l’altre costat, davant nostre. L’acte III, que inclou un número de dansa —inspirat en el mite grec del Judici de París—, també és fidel a l’esperit històric, i McVicar ens permet observar un autèntic ballet de cort dels temps de Lluís XV, amb una coreografia deliciosa d’Andrew George. La reconstrucció històrica dels espais, els comportaments i l’art del període barroc francès resulten, doncs, realment admirables.
No obstant això, l’aspecte més destacable d’aquesta producció, que ja va passar pel Liceu a la temporada 2011-2012, té a veure amb les passions: l’amor torrencial que uneix Adriana i Maurici, i l’odi que separa Adriana i la Princesa, són les forces emocionals de l’òpera, i McVicar les tracta amb una dramatúrgia clara i eficaç. Una de les decisions d’aquesta producció la trobem en el fet que s’incentiva el contacte físic: els petons a l’escena són reals, sense precipitació, es dona prou temps als intèrprets d’Adriana i Mauricio perquè, mentre recuperen l’alè després de l’esforç de cantar, es facin petons i es toquin com si estiguessin dominats per una pulsió sexual irreprimible.
«McVicar amplifica la pulsió emocional de l’òpera incentivant la relació física entre els cantants i permetent un contacte corporal total i petons reals en escena»
Alhora, la Princesa transmet tota la maldat de qui decideix assassinar el seu rival a sang freda: la relació entre ella i Adriana es construeix a poc a poc a partir de la gelosia, el menyspreu, l’odi i l’afany de venjança, la qual cosa concedeix a la producció no només una estètica monumental d’època, delicada i bella, sinó també un interessant aspecte psicològic.
Des de la seva estrena a Londres la temporada 2010-2011 a la Royal Opera House, aquesta producció de David McVicar s’ha acabat convertint en la millor aproximació a un títol apassionant perquè, a més de conservar la seva excel·lència musical, també aporta una dosi generosa de glamur, de claredat argumental i tensió, tot el que necessita aquesta obra sublim per elevar-se a la seva merescuda categoria de peça magistral.
