Anys enrere, quan David McVicar encara era considerat l’enfant terrible de l’òpera europea, el director d’escena escocès va fer una declaració que per a molts va semblar una heretgia. «Odio La traviata», va dir, i n’hi va haver que ho van entendre com un desig de fer-se publicitat mitjançant la polèmica i mostrant menyspreu envers la gran obra de Verdi, puntal del gènere al seu més alt nivell emocional, la preferida d’una part significativa del públic. I hi va haver polèmica, sens dubte, i encara més quan David McVicar va anunciar que en faria la seva pròpia producció, de La traviata. Per què? Quina mena de sentit té acarar un projecte amb una òpera que detestes?
De fet, els mots de McVicar s’havien d’interpretar d’una manera menys prosaica. No és La traviata –és a dir, l’obra en si, el llibreto, la partitura, la història– el que el desplaïa, sinó el que durant dècades molts altres directors d’escena han entès que era La traviata, una mena de melodrama sentimental, entre rosa i cursi, amb abundor de poms de flors, vestits espectaculars, gestos d’afectació artificiosos, tot al servei d’una interpretació de la història com a exaltació de l’amor romàntic, que és l’anàlisi superficial que en faria, per exemple, la protagonista neòfita de la pel·lícula Pretty woman quan va al teatre a escoltar l’òpera i deixa anar, tal qual: «Una mica més i em pixo a les calces de gust». I malgrat que el tema central de La traviata és l’amor –la culminació de l’existència és estimar i ésser estimat, vet aquí la salvació–, el rerefons és més fosc, el possible glamur està sempre trepitjat per la realitat més lletja, i finalment la mort es demostra més poderosa que l’afecte. La vida, al capdavall, és dura.
Per a David McVicar, el repte de fer La traviata consistia a aconseguir passar del rosa al negre, de l’estil galant al realisme brut que, inicialment, era a l’ànim de Verdi quan va proposar de fer una òpera actual sobre el París del seu temps. Violetta no és una damisel·la que té dificultats, sinó una cortesana que només rep el favor social al seu saló privat, on la moral s’inverteix i hi és possible el sexe clandestí, el joc i l’alcohol. Fora d’aquest àmbit, és una proscrita els actes de la qual no resisteixen el judici sever de la moral burgesa, tan farcida d’hipocresia.
Per això en la producció de McVicar, el que hi domina és un to negre que vol subratllar la sordidesa de l’entorn de la història i el seu destí funest: no hi ha luxes, a la casa de Violetta, ningú no és veritablement el seu amic, les espelmes il·luminen pobrament els racons on s’amaga el vici. És, com totes les seves, una producció elegant, acurada amb els detalls, farcida de lectures ambigües, en què bateguen amb fúria les dues pulsions humanes que poden ser més poderoses que l’amor: el sexe (eros) i la mort (tànatos), forces necessàries perquè La traviata quedi despullada de les seves garlandes habituals i així pugui mostrar aquest costat fosc –propens, doncs, a crear una incomoditat subjacent–, i que malgrat que sempre ha estat aquí, molts directors d’escena han evitat que es percebi d’una manera tan transparent.