No és una òpera d’àries, ni tan sols és cantabile en un sentit habitual, per bé que transmet tensió i força a mesura que s’hi alternen els diàlegs bruscos, amb pujades i baixades de les frases a l’estil expressionista, per acompanyar la violència de l’orquestra que dirigirà Josep Pons
Part 1, escena I. Gaveston
«Not when you grip my neck»
Precedit d’un silenci tens de l’orquestra, Gaveston confessa davant la reina i la cort –en un estil vocal càlid que, malgrat les aspres friccions atonals, recorda molt la tradició vocal religiosa anglesa, amb origen en Purcell– el tipus de sensacions que desvetlla la seva complicitat sexual amb el rei, especialment quan el sexe es veu esperonat amb pràctiques properes al dolor físic. No és una ària, però sí un d’aquells moments en què els personatges tenen temps per cantar i desenvolupar línies harmòniques d’una gran riquesa.
Part 1, escena II. Orquestra
Transició de la primera a la segona escena
L’òpera està dividida en set escenes i la música hi avança de manera fluida i ininterrompuda, empesa per la generositat dels diàlegs. No hi ha, doncs, ni parts corals ni àries en un sentit clàssic, sinó una melodia infinita, tot emprant el terme wagnerià, en la qual l’orquestra es tenyeix d’un contrast de colors al servei de la impetuositat i la crueltat de la història. Però hi ha moments per a la reflexió, la bellesa i la calma, que Benjamin reserva, especialment, a les transicions entre les escenes i en què exhibeix el seu talent com a artesà de les miniatures instrumentals de gran virtuosisme tímbric.
Part 1, escena III. El rei, Gaveston
«You know where I am: inside your life»
Sense ser exactament un duo, el nucli de la tercera escena –i el moment culminant de la primera part– és el diàleg d’amor entre el rei i l’amant, en què es produeix una barreja entre passió veritable i luxúria excessiva que té el zenit amb l’arrencada d’un acte sexual davant la mirada dels dos fills menors i l’arribada d’Isabel, que interromp el furor del moment. Descobert in fraganti davant la cort, aquest episodi gairebé líric –i rematat amb un crescendo expressionista– és el que marca el destí reial i l’inici de l’educació violenta del seu fill.
Part 2, escena VII. Isabel, el jove rei
«What is behind the curtain?»
El diàleg final entre Isabel i el seu fill –ara esdevingut el jove rei, després de l’assassinat del pare– no solament precedeix el darrer moment de tensió i violència de l’òpera, sinó que també és una exploració de Benjamin de la tessitura vocal més alta, tant per a soprano com per a contratenor, en un joc de contrastos entre aguts exigents i esclats orquestrals que recorden els moments viscerals d’obres mestres, com Lulu d’Alban Berg. Un exercici virtuós al servei d’un final catàrtic.
