Lucia di Lammermoor és una òpera absolutament romàntica: es basa en una novel·la de Walter Scott, La núvia de Lammermoor, que, al seu torn, es va inspirar en una fosca llegenda medieval que parlava d’una jove dama que embogia en ser tancada en un pou per la seva família, després de rebutjar el matrimoni de conveniència que se li havia imposat. Aquest romanticisme sol traduir-se en posades en escena en les quals abunden castells en ruïnes, boscos il·luminats per la lluna plena o cementiris lúgubres, entre tota aquesta imatgeria gòtica. Però, per a Barbara Wysocka, el fonamental en l’òpera de Donizetti no es troba en l’ambient ni en la fragilitat del cant, sinó en la insurrecció de la protagonista: Lucia, que sol presentar-se en escena com una jove que mereix compassió, és per a la directora d’escena tot el contrari: una rebel contra un sistema injust. Lluny de presentar-la com una víctima del seu entorn, aquesta producció li atorga el poder de transformar les coses; les seves accions, que la condueixen a la mort, tenen significat perquè són el cop definitiu per esfondrar un ordre familiar i social aberrant.
Wysocka ambienta la seva versió de Lucia di Lammermoor a finals dels anys cinquanta del segle xx, just abans que Kennedy arribés a ser president dels Estats Units. Explica que aquest va ser l’últim moment a Occident en el qual una dona podia estar supeditada a les prioritats familiars, on encara es negociaven matrimonis de conveniència. A partir dels anys seixanta, amb els moviments contraculturals, la segona onada feminista i l’alliberament sexual, la història va canviar, així que la producció presenta Lucia com l’última dona que es va rebel·lar contra el vell ordre familiar, i, tot i que va perdre el pols, va guanyar una oportunitat perquè la següent generació s’alliberés. Així doncs, l’escenari es presenta com un món en ruïnes, a punt de caure —és la mansió dels Ashton, gairebé derruïda—, en què Edgardo i Lucia són víctimes d’un entorn hostil al qual decideixen no sotmetre’s a la manera d’un gran gest d’amor incondicional. Edgardo se’ns apareix com una mena de James Dean, un jove descastat, que condueix un cotxe descapotable i vesteix de cuir; Lucia decideix seguir els seus passos, embogeix quan tot conspira en contra seva, i tots dos moren al final, després d’un intent frustrat d’escapada.
En la producció són constants les referències a pel·lícules com Rebel sense causa i Bonnie and Clyde, perquè recullen l’estètica de l’època en què s’ambienta aquesta adaptació, i també perquè són històries d’amor fatal amb missatge: de vegades, i encara que el preu és alt, lluitar per la llibertat és inevitable. Davant d’aquest afany emancipador, Wysocka proposa, a més, una posada en escena molt acurada en la qual s’ha estudiat el llibret amb detall perquè cada paraula vagi acompanyada de gestos que aprofundeixin en la dimensió psicològica de la història. Aquesta lectura modernitzadora permet a la directora d’escena embolcallar la trama amb una atmosfera de revolta, convertir Lucia en una diva —una mena de Marilyn Monroe apocalíptica— i desenvolupar un profund treball teatral que es mostra respectuós amb el text de l’òpera, però que alhora amplia els seus marges de significat i que realça l’acompliment vocal. Una estreta unió d’excel·lència musical i actoral que ha donat forma a una de les produccions europees més celebrades dels darrers anys.
