La literatura és plena d’històries d’amor que acaben malament perquè l’estructura social de poder o els interessos familiars fan que se’n vagin en orris: la de Romeu i Julieta és, segurament, la més coneguda, però ben a prop també hi trobaríem la de Lucia di Lammermoor. Aquí, un cop més, veiem dues famílies històricament enfrontades que s’odien profundament, els Asthon i els Ravenswood, i dos joves que s’enamoren i no entenen per què aquest amor no pot prosperar per culpa d’unes picabaralles que els són alienes. La clau en l’òpera es troba en l’embogiment de Lucia: allunyada una vegada i una altra d’Edgardo, obligada a casar-se amb un home a qui no coneix i a qui no estima —el pobre Arturo Buklaw, que morirà assassinat la nit de noces—, aquesta és la història de la desesperada lluita d’una dona per poder casar-se lliurement i per amor, la qual cosa no era gens fàcil al segle xix, però que, a poc a poc, l’ambient individualista del Romanticisme anava presentant a la societat com una cosa legítima. Així, Lucia di Lammermoor és una crítica a aquestes convencions que, fins no fa gaire, prioritzaven el matrimoni de conveniència i treien a la dona qualsevol espai de llibertat personal: en la nostra obra, l’heroïna mor —no podia ser d’una altra manera—, però la seva mort està tan envoltada de tristesa, d’injustícia, que necessàriament va ajudar a canviar la percepció de l’assumpte en el seu temps.
Donizetti va compondre Lucia di Lammermoor el 1835, quan es trobava en la plenitud com a artista i s’havia quedat sol com el compositor més popular d’Europa en actiu: Rossini s’havia retirat, el seu rival Bellini havia mort i Verdi encara no havia conegut l’èxit. És una òpera d’un equilibri inqüestionable que encarna totes les virtuts del llenguatge romàntic de la primera meitat de segle xix: la típica divisió en escenes —amb l’estructura d’ària més cabaletta—, nodrides amb números lírics complexos i emocionants, i un text d’alta qualitat. De vegades s’atribueix a molts llibrets d’òpera, i amb raó, certa pobresa literària: no és el cas de Lucia di Lammermoor, on la trama argumental es desenvolupa de manera exemplar i permet fer riques observacions des de l’òptica actual que mantenen viva una història de la qual encara es poden extreure lliçons interessants.
