Encara que el War Requiem no és una òpera, Britten tampoc no va especificar quin tipus d’obra era –pot ser oratori, missa o simfonia– i la inclusió d’una lleu trama al voltant dels poemes pacifistes de Wilfred Owen permet acarar la peça com si estigués pensada per a l’escenari. Wolfgang Tillmans, responsable de l’escenografia, planteja un subtil joc de significats a partir de l’ús de la llum, les pantalles de vídeo i les metàfores.
El 1961 Benjamin Britten va rebre l’encàrrec d’escriure una peça amb motiu de la nova consagració de la catedral de Coventry, una de les joies de l’arquitectura gòtica anglesa –la construcció original és del segle XIV–, que havia estat destruïda pels bombarders alemanys durant els atacs aeris de Hitler contra Anglaterra a la Segona Guerra Mundial. Encara que en la data de l’estrena del War Requiem –l’any següent, el 30 de maig de 1962– la catedral encara estava enderrocada, la idea era enlairar-la de nou, i la peça de Britten havia de simbolitzar la victòria dels valors de la pau i la reconciliació sobre els de la guerra i la destrucció.
Benjamin Britten era un pacifista i objector de consciència convençut. Havia estat juntament amb la seva parella, el tenor Peter Pears, com tants d’altres anglesos, testimoni dels horrors del conflicte, i molts dels seus amics van morir durant els bombardejos o al front. De manera que va acceptar l’encàrrec amb la idea d’infiltrar en l’obra final bona part de les seves idees sobre la pau i la concòrdia entre els pobles. I malgrat que formalment és un rèquiem –és a dir, una missa de difunts, que fins i tot incorpora el text en llatí usat des de l’edat mitjana en la litúrgia cristiana i en altres rèquiems famosos de la història de la música, com el de Mozart o el de Verdi, que Britten va prendre com a model en el seu procés de composició–, de fet no es pot dir que aquesta sigui una obra religiosa. Podria tenir aquesta funció i a vegades s’ha interpretat així, però Britten va pensar en una composició amb un abast humanista més ampli. Va imaginar, de fet, una obra sobre la vida i la mort, i sobre la maldat dels homes vençuda sempre per la idea del bé. Una tasca no gens fàcil en un context, en aquells dies, dominat per la tensió nuclear atiada per la Guerra Freda.
La gran aportació de Britten, més enllà de l’enorme i complexa escala musical de la partitura –escrita per a orquestra simfònica, orquestra de cambra, cor mixt, cor infantil i tres veus solistes–, va ser, per sobre de qualsevol altra, la inclusió en el text d’un cicle de nou poemes –que són més lieder en la tradició de Schubert, Wolf o Strauss abans que àries– escrits per Wilfred Owen. Owen va ser un poeta anglès que hauria passat a la història, de no haver estat pel rescat de Britten, per les absurdes circumstàncies de la seva mort: va ser un dels últims soldats que va morir a la Primera Guerra Mundial, durant l’última setmana de combats, el novembre del 1918. Owen era un poeta amb prou feines conegut, però la publicació dels seus textos pòstums, escrits a les trinxeres, va sorprendre pel profund calat antibel·licista del missatge i les seves vívides paraules.
La intercalació dels poemes d’Owen, que canten les dues veus masculines –el tenor representa un soldat anglès; el baríton, un d’alemany–, és el que dona al War Requiem aquesta dimensió secular i, també, la que permet propostes com la posada en escena plantejada per Daniel Kramer i Wolfgang Tillmans, perquè indiquen no només una posició moral, sinó també un esbós argumental a partir del qual construir una obra escènica al seu voltant. Bàsicament, una reflexió sobre com la guerra enverina l’ànima dels homes i com cal tornar a recuperar la pau, ni que sigui després de la mort.
