Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte. Tres òperes que sorgeixen d’una voluntat i un impuls creatiu per al qual avui tenim un qualificatiu que llavors no existia: postmodern.
La segona meitat del segle XX va ser la de la postmodernitat. Quant al principi d’aquesta centúria, ja veurem com ens defineixen. Davant del dogma estètic que va imposar la modernitat, aquell corrent, més que antagònic, de síntesi, relaxa les formes, promou i defensa una pluralitat d’opcions, la hibridació de les propostes i els gèneres. En aquest sentit, dilueix la norma i promou la mescla. El drama, la comèdia, el suspens amb l’alta filosofia, l’art, la literatura que ve dels fills de l’Ulisses de Joyce i els musicals o els còmics. No s’ajusta a regles ni cànons, els trenca, els revisa, els reinventa perquè d’aquesta fractura sorgeixin amb llibertat noves maneres d’expressió. El pop és el seu màxim exponent perquè s’adreça a les masses. Al cinema i la música popular va trobar el punt de connexió, el lloc més efectiu per desenvolupar el gust, la mentalitat, el llit emocional de generacions en una època que arriba amb escletxes, d’alguna forma, fins al present.
Doncs de tot plegat, sense saber-ho, de manera pràctica i resolutiva van ser-ne precursors Wolfgang Amadeus Mozart i Lorenzo Da Ponte. La seva associació, la seva aliança ha passat a la història. La música del primer va multiplicar l’impacte gràcies als textos que el poeta va adaptar per a Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte. Són tres òperes que sorgeixen d’una voluntat i un impuls creatiu per al qual avui tenim un qualificatiu que llavors no existia: postmodern.
Una al·lusió de Da Ponte a les seves Memòries –publicades en castellà per Siruela– ens ho prova. Explica l’autor que de tots els músics que rondaven per la cort de Josep II a Viena la dècada dels anys vuitanta del segle XVIII, només tenia interès en dos: Giovanni Battista Martini i Mozart. El primer era el favorit de l’emperador i, a més, havia examinat l’altre per ingressar a l’acadèmia filharmònica. No hi havia la més mínima rivalitat entre tots dos. Mozart sempre li va agrair el suport i Martini va captar immediatament el talent enèrgic i miraculós que demostrava el jove prodigi.
Da Ponte havia conegut el compositor gràcies al baró Wetzlar. Aquest li havia parlat de les seves aptituds superdotades, que seria capaç, a parer seu, d’aconseguir quotes mai abans assolides, però que les intrigues a la cort havien frenat fins al moment. L’autor no va dubtar. Confiava en el criteri de Wetzlar i va proposar a Mozart de col·laborar plegats. Da Ponte es va posar a pensar opcions, però la primera proposta va venir de part del músic. I aquest va presentar-la-hi d’una manera insòlita. No només per a l’escriptor, aleshores. També ho és ara, des de la nostra perspectiva, per als qui vivim al segle XXI.
El 1784 s’havia estrenat Le nozze di Figaro, una comèdia de Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais que suposa un desafiament a les convencions i ja anticipava el clima que va fer possible la Revolució Francesa com una diana contra la noblesa. De fet, Beaumarchais va ser empresonat després de les seves primeres representacions a París. Amb aquesta fama, l’emperador Josep, de fet, havia prohibit a una companyia alemanya de programar-la a Viena. Estava, segons el parer del monarca i tal com recull Da Ponte, «massa lliurement escrita per a un públic decent».
Però Mozart es va entestar a convertir-la en òpera i va creure que n’havia trobat la clau. Va ser el que va convèncer sense embuts Da Ponte que tenia davant no només un talent musical mai abans conegut, sinó un artista genial del teatre i la dramatúrgia. Agosarat, audaç, desafiador i amb un estrany sentit pràctic. Quan Mozart es va presentar amb la proposta, el poeta se’n va estranyar. Però en formular-la com ho va fer, va entendre la veritable dimensió del talent amb qui a partir d’aleshores començava a col·laborar. Tots coneixien la censura que l’obra de Beaumarchais havia tingut. Però Mozart va trobar la clau per fer que el públic se l’empassés.
«Em va preguntar si em seria fàcil reduir a drama la comèdia de Beaumarchais».
És el que explica Da Ponte a les seves Memòries. I tot seguit, confessa, «em va agradar bastant la proposta i li vaig prometre fer-la». Però convé aturar-se en la qüestió. Es tracta d’una iniciativa tan brillant com avançada. Demostra la capacitat d’anticipar-se no només a una prohibició i tirar endavant una creació per motius ètics, és també tota una revolució en el camp de l’estètica: un gir, per tant, de la forma i del fons.
El que sorprèn d’aquella trobada és el llenguatge, també. El terme que Da Ponte remarca: no parla de canviar, ni d’adaptar o provar. Diu: reduir. Reduir! D’una banda, això dona idea de quin era el gènere rei a l’època. La comèdia destacava sobre el drama. Però també denota una estratègia, una voluntat de saltar-se així el que més inquietava, la broma; el riure era una cosa que es prenia ben de veres. Mentre que el plor no anava més enllà.
Mozart no sols demostrava així que el seu talent havia vingut a encaminar la història de la música al seu gust, també la manera d’expressió de tot l’art com una palanca que sacsegés consciències. La seva mentalitat anticipava en el seu caràcter voltairià una nova concepció futura. Suposava el tancament radical del passat. Crec que Da Ponte ho va entendre així i per això ni s’ho va pensar. Va seguir gairebé de manera fanàtica el repte que el músic li plantejava. Ho va fer sense dubtar, malgrat ser conscient de les dificultats que comportava.
Per començar, convèncer l’emperador. La seva posició a la cort era privilegiada. Fet que li va causar enveges i intrigues. Josep II confiava en ell i li permetia coses que en d’altres ni tan sols considerava. El baró Weztlar també va estar al corrent de la proposta i els va oferir finançar-la perquè fos representada a Londres o a França, atès el veto de l’obra a Viena. Però Da Ponte es va entossudir a tirar-la endavant allà, a la capital de la cort. Confiava a convèncer l’emperador. I ho va aconseguir. A la primera...
Quan el va visitar per explicar-li les seves intencions, Josep el va avisar que l’havia prohibida expressament a aquella companyia alemanya. «Sí», va dir Da Ponte. «Però en compondre un drama per a música i no una comèdia he hagut d’ometre moltes escenes, allò que podia ofendre la delicadesa i la decència d’un espectacle presidit per vostra sobirana majestat. I respecte de la música, a més, pel que puc jutjar, em sembla d’una bellesa meravellosa». L’emperador va accedir-hi, ens explica l’autor: «Bé, sent així, em refio del teu gust respecte de la música i de la teva prudència respecte de la moral. Fes que donin la partitura al copista».
Amb aquesta ordre, Josep II va donar ales a un tàndem creatiu fonamental per a la nova moral que llavors sorgia i que avui continua en molts aspectes vigent. Un temps en el qual les llibertats i el dolor, l’aspiració a la felicitat i els plaers, només minvats per la devastació emocional que el lliure albir pot comportar, governen les conductes respecte de les imposicions alienes a l’esfera privada. Així és com tots dos emprenen no només un divertimento, sinó una invitació a trencar les convencions, la moral, els comportaments. I tot això en sis setmanes. El temps que tots dos van trigar a compondre l’òpera.
Va ser un èxit malgrat que es va estrenar amb les navalles obertes dels envejosos i de tots aquells que només n’esperaven el cataclisme. Entre els músics va haver-hi comentaris despectius: alguns versos bonics i certes àries bufones, en deien alguns. Però el que comptava era l’opinió de l’emperador. «La va considerar una cosa sublim», recorda Da Ponte. I la del públic, que en va gaudir.
Tocava, doncs, buscar la segona. Da Ponte, potser per superstició, no va voler allunyar-se de Sevilla. En aquesta oportunitat li va tocar a ell triar el text, perquè així ho va voler Mozart. Tampoc no va renunciar a seguir amb la barreja de gèneres, perquè, com tothom sap, Don Giovanni, basat en El burlador de Sevilla de Tirso de Molina, malgrat presentar-se amb una certa lleugeresa com a comèdia, no és una altra cosa que una tragèdia.
Però l’autor del llibret aquesta vegada va voler aprofitar el nou estatus d’indiscutible que li havia donat en gran part la primera col·laboració amb Mozart. Era ambiciós, Da Ponte. Cobejós, vividor i, sens dubte, un pèl fantasma. Les seves memòries estan escrites a la manera del seu amic Casanova, amb una mica més de floritura, la mateixa actitud fatxenda, una prosa que enganxa i mostrant-hi un cosmopolitisme fascinant. És, alhora, un llibre de viatges i un manual d’intrigues, a més d’una confessió sentimental sucosa i sense prejudicis.
El capítol en què explica l’elaboració de Don Giovanni és tot un exemple del que comentem. Aleshores Da Ponte va voler escriure tres òperes alhora. Una per a Mozart i dues més, per a Martini i Salieri. Va comentar la seva intenció a l’emperador: «No ho aconseguiràs», li va dir aquest. Però sentia el desig d’endinsar-se d’una manera narcotitzant en un còctel endimoniat de gèneres. A part del títol mozartià, va triar L’arbre de Diana per a Martini i Axur, rei d’Ormuz per al tercer.
La seva decisió demostra clarament les intencions d’experimentació que guiaven Da Ponte. «Escriuré de nit per a Mozart i m’imaginaré llegint l’“Infern” de Dante. Al matí, per a Martini i em semblarà estar estudiant Petrarca. La tarda, la dedicaré a Salieri, que serà la meva Tasso», li va comentar obertament a l’emperador. El que no li va dir fou el mètode, en què empraria dotze hores seguides al seu escriptori amb una ampolleta de Tokay a la dreta, el tinter al mig i una capsa de tabac de Sevilla a l’esquerra. I en una habitació contigua, confessa, una bella joveneta de setze anys, «a la qual jo hauria volgut estimar només amb afecte filial, encara que...». Els punts suspensius són seus.
De les tres òperes, la que ha sobreviscut en el temps és Don Giovanni. Encara que al principi va costar que entrés a Viena malgrat l’èxit que va recollir a Praga a l’estrena. La gent de Bohèmia, els txecs, comenta Da Ponte, van ser el públic que va captar sempre a la primera les seves propostes. De Don Giovanni, l’emperador va dir que encara que l’òpera li semblava gairebé més bonica que Figaro, no la veia una menja per als vienesos. En assabentar-se’n, Mozart va replicar sense immutar-se, tal com comenta el llibretista: «Donem-los temps per mastegar-lo».
Per a la tercera van voler anar més enllà. A les Metamorfosis d’Ovidi, Da Ponte va trobar la inspiració per crear-la amb el títol de Così fan tutte, ossia la scuola degli amanti. Però aquesta vegada l’èxit no va arribar. La mort de Josep II va obligar a un dol que en va afectar l’estrena a Viena el 1790. Només se’n van poder fer cinc representacions i generant amb prou feines entusiasme. Fins i tot va viure el seu propi purgatori al llarg del segle XIX i principi del XX. No es va estrenar al Metropolitan de Nova York fins al 1922. Molts la van considerar immoral. Avui, en ple apogeu i ara ja ocàs del postmodernisme –un moviment que pot presentar aquests tres vessants alhora: alça, ebullició i declivi– s’entén perfectament.
