L’autèntic protagonista de les funcions de la «Trilogia Da Ponte» és, sens dubte, Marc Minkowski, el director musical que les últimes dècades més ha fet per donar un nou aire, rigorós i alhora entusiasta, a la música barroca i la del millor Classicisme. Al capdavant d’una orquestra a la seva mida, Les Musiciens du Louvre, el mestre ha recuperat òperes del repertori francès i italià i ha emprès també la tasca d’actualitzar la nostra manera d’escoltar peces tan conegudes com aquestes tres comèdies de Mozart. Minkowski és un director al mateix temps instintiu i cerebral, i la seva manera de fer servir la batuta –impetuosa, buscant tempos alts i integrant les veus com si fossin una part més de l’orquestra– fa que escoltar Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte resulti, per moments, com si fos la primera vegada. Ja que una part de la seva tècnica consisteix a no donar com a descomptat res del que està establert, i a investigar al detall els misteris de les partitures que, amb el pas dels segles, han quedat omesos o desapercebuts. Així, la seva manera de fer-les sonar cerca acostar-se al màxim a la manera com ho devien fer una orquestra i uns cantants del temps de Mozart.
Aquesta vegada Minkowski dirigirà l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu i presentarà un elenc de veus joves, educades en la interpretació historicista més rigorosa de la música antiga, i amb una energia desbordant.
