Marta Pazos i Raquel García-Tomás tornen a col·laborar després de l’experiència de Je suis narcissiste del 2018 en una òpera íntima que porta a escena una història d’un col·lectiu invisibilitzat i poc representat dins de la narrativa operística com és la comunitat intersexual.
Herculine Barbin, també coneguda com a Alexina B., va viure a la França de mitjan segle XIX i es va suïcidar el 1868, poc abans de fer 30 anys, en unes golfes pobres de París, en completa solitud. Incapaç de trobar un espai en la societat del seu temps i de comprendre el seu propi cos, va decidir inhalar gas tòxic i provocar-se la mort per asfíxia. Abans de morir, però, va deixar una autobiografia manuscrita que ha estat de gran valor per conèixer la seva història: Barbin, que va néixer sent una nena i va morir sent un home —un jutge li va permetre registrar-se civilment com a home i adoptar el nom d’Abel—, relata en les seves memòries el primer testimoni documentat d’una persona intersexual. Segons l’ONU, “les persones intersexuals neixen amb característiques sexuals (incloent-hi genitals, gònades i patrons cromosòmics) que no s’ajusten a les nocions binàries típiques dels cossos masculins o femenins. Els experts calculen que fins a l’1,7% de la població neix amb trets intersexuals”. En aquells temps, per descriure aquests casos, es feia servir erròniament el concepte d’“hermafrodita”, una manera de simplificar una realitat corporal molt més complexa que, per a Alexina B., va ser sempre un misteri i una causa de dolor.
En néixer, se li va assignar el gènere femení i es va criar com a nena. Però en arribar a la pubertat, Alexina B. va descobrir que el seu cos no es desenvolupava com la resta de les seves companyes d’escola. No va tenir mai la menstruació, per exemple. La seva primera feina va ser com a institutriu en una escola, on va conèixer Sara, la filla de Madame P., la directora del centre. Alexina, que va sentir atracció per Sara, va confirmar, després de la seva primera trobada amorosa, que se sentia un home, i aquest va ser el començament del seu camí d’autoconeixement en una societat que no estava preparada encara per acceptar ni la intersexualitat ni el no binarisme de gènere. Després de diversos exàmens mèdics i una sentència judicial, Alexina va poder canviar legalment de sexe, però això no va solucionar res, perquè tampoc no encaixava en el món dels homes.
Alexina B. explica aquesta història que la llibretista Irène Gayraud va conèixer després de llegir les memòries d’Herculine Barbin, rescatades el 1868 pel metge forense Regnier, editades pel president de l’Acadèmia Francesa de Medicina, Auguste Tardieau —qui en va suprimir fragments arbitràriament, perduts per sempre— i publicades el 1978 pel filòsof Michel Foucault, després de localitzar el text en un arxiu. El cas d’Alexina, a més d’haver estat una font d’estudi important per entendre millor les vivències de les persones intersexuals, també és la història d’un drama personal que suposa el punt de partida per crear una òpera significativa per als nostres temps. El nucli artístic —Raquel García-Tomás en la composició, Irène Gayraud en l’escriptura i Marta Pazos en la direcció d’escena— no només explica la història d’Alexina, sinó que s’endinsa en el seu món interior confrontant els fets de la seva vida amb les seves pors, els somnis i els dubtes, fet que permet crear, d’aquesta manera, un personatge que ha de prendre decisions impossibles, atrapat en un laberint sense sortida. Mentre el llibret es manté fidel a l’original de les memòries de Barbin, Raquel García-Tomás ha creat una música que fon el llenguatge actual amb el del segle XIX, citant Franz Liszt (“Spozalizio” i “Bénédiction de Dieu dans la Solitude”) i la santa abadessa del s. XII, Hildegarda de Bingen, els responsoris de la qual, “Favus Distillans” i “Ave Maria”, li serveixen d’inspiració per a un parell d’escenes d’aquesta òpera, en les quals s’explicita la tradició eclesiàstica que es donava a l’internat.
Alexina B. és una obra de nova creació que cerca alhora dialogar amb el passat de l’òpera —Alexina presenta aspectes que poden recordar Violetta Valéry, ja que mor a París sense poder culminar el seu anhel d’amor ple, o d’Isolda, que només aconsegueix l’èxtasi en el moment del suïcidi—, però també ampliar les fronteres del gènere en el present. Aquesta estrena, a més a més, implica un fet notable: Raquel García-Tomás serà la primera dona que estreni una òpera en el Liceu al segle XXI, i serà la segona compositora que ho faci en els 175 anys d’història del teatre, després del precedent anterior de Matilde Salvador, que va estrenar la seva Vinatea el 1974.
