Image
Manon_credit_GTG-CaroleParodi_Manon-3738.JPG

El personatge de Manon va fer la seva primera aparició en la literatura en una novel·la entre picaresca i amorosa —Història del cavaller Des Grieux i de Manon Lescaut, escrita el 1731— amb la qual l’escriptor Antoine François Prévost concloïa els set volums de la seva autobiografia, Memorias de un hombre de calidad. Prévost, no obstant això, no era un “home de qualitat” exactament, si hem d’entendre-ho com una persona de moral recta i accions irreprotxables, sinó un fill esgarriat d’una família pròspera vinculada a l’administració de Lluís XIV. Prévost va estudiar en un seminari i va arribar a ordenar-se sacerdot, però sempre va tenir inclinació cap a l’aventura i els plaers mundans: en la seva joventut, va ser soldat i viatger, un jugador empedreït i un home luxuriós, i hi ha motius per afirmar que la seva història de Manon Lescaut, que va voler fer passar per ficció, té bona part de la seva experiència personal. El 1730, mentre vivia a Holanda, va conèixer una dona anomenada Lenki que el va deixar arruïnat; poc després, va tornar a França, va escriure la novel·la que li ha fet merèixer la fama eterna i universal, i va reprendre la seva vida religiosa.

Manon, per tant, és una de les moltes encarnacions d’un arquetip clau en la història de la mitologia i la literatura, el de la dona fatal, que tindria un auge enorme a partir del segle XIX amb personatges que també van arribar a l’òpera com la Carmen de Prosper Mérimée o la Lulu de Frank Wedekind. En certa manera, Prévost es va avançar al seu temps: malgrat que va voler que la seva novel·la tingués un rerefons moralitzador —estava escrita des del penediment per haver extraviat el bon camí i concloïa amb un dur càstig per Manon, que finalment mor lluny de la seva terra—, en el XIX va ser més ben rebuda que en el moment de la seva publicació. De fet, la novel·la inicialment va ser prohibida a França per immoral, però durant el romanticisme Manon es va elevar a la categoria de dona lliure de qualsevol imposició moral, que pren les seves pròpies decisions i assumeix riscos. És per això que, des de 1830, ha estat un personatge inspirador de com s’han creat pel·lícules, ballets i, per descomptat, òperes. A més del famós títol de Massenet de 1884, Manon també és protagonista en peces creades per Daniel-François Auber (1856) o Giacomo Puccini (1893).

De totes aquestes, la de Massenet és l’òpera més popular, no només pel caràcter passional de la seva música —que passa del color més brillant a la tristesa lírica amb facilitat—, sinó també pel tractament dels personatges protagonistes, als quals se’ls dona una gran profunditat humana. Manon és una jove il·lusa que ha d’ingressar en un convent, però quan se n’està anant cap a la seva destinació, i fent parada en la fonda d’Amiens on l’espera el seu cosí, descobreix una altra vida: una possibilitat de luxe i plaer que li prometen diversos homes que se n’enamoren i li concedeixen els seus favors. Manon no s’anima a seguir els passos de sàtirs com Guillot de Morfontaine o el Senyor de Brétigny, però quan coneix el jove cavaller Des Grieux se n’enamora i decideixen fugir junts.

A París són feliços, però alguna cosa s’interposa entre la parella: la falta de diners per satisfer tots els capricis de Manon. Ella decideix, llavors, canviar de vida: cedeix finalment a la temptació de la riquesa i es converteix en una cortesana d’èxit, la més popular de tot França. Des Grieux decideix ingressar en el seminari i començar una vida religiosa per oblidar Manon, però abandona aquest camí quan ella torna a creuar-se en el seu camí. Tots dos són exemples d’un comportament erràtic, i acaben a la presó després de fer trampes en una partida de cartes. Però malgrat que Des Grieux pot alliberar-se’n gràcies als seus contactes familiars, Manon està perduda: abans de ser deportada a Louisiana, on França expulsava les prostitutes, mor malalta en una cel·la, en braços del seu estimat.

La Manon de Massenet és una òpera amb dues temperatures: conserva la intenció moralitzadora de l’abat Prévost, però alhora comprèn les pulsions dels seus joves protagonistes: la bogeria de l’amor, el desig del que és material, la cerca del plaer. Ens ve a dir que no hi ha res de tot això que estigui lluny de l’abast de qualsevol, però que també hem de ser conscients que cal pagar-ne un preu i acceptar-ne les conseqüències. Emancipació o conformisme? Aquest és el gran tema de la millor òpera de joventut de Massenet, la millor del seu repertori, sense comptar l’enorme Werther.